Qui li retirarà els diners a Extremadura?

BarcelonaEl 20 de desembre del 2008 el llavors president de la Generalitat, José Montilla, es troba a la Moncloa amb Zapatero per intentar trobar una solució a la negociació del nou sistema de finançament autonòmic complint els requisits inclosos a l’Estatut. En un moment de la reunió, en què també participen Pedro Solbes i Antoni Castells, Zapatero informa Montilla que en un despatx pròxim hi ha el president andalús, Manuel Chaves, i que l’ideal seria trobar-se tots. Montilla entén que la negociació ha de ser bilateral i s’hi nega.

El pacte encara trigarà mig any més, amb duríssimes negociacions i el canvi de Solbes per Elena Salgado al ministeri. Un acord que havia de servir per a un repartiment més just dels recursos, però que les successives liquidacions han demostrat que no va suposar un canvi substancial.

Al capdavall, Catalunya només va estar per sobre de la mitjana espanyola en recursos per habitant l’any 2009, la resta es va situar per sota de l’índex 100. I la famosa ordinalitat, és a dir, que si ets el tercer a aportar siguis també el tercer a rebre, no s’ha acomplert mai. Segons les darreres dades, corresponents a la liquidació del 2014, Catalunya és la tercera comunitat amb més capacitat fiscal, però és la desena a l’hora de rebre recursos, i si ajustem les xifres segons el nivell de vida cau fins a la catorzena posició.

Tot i el fiasco del nou model, per a Catalunya va suposar un fort desgast, amb acusacions constants d’insolidaritat, que va patir especialment el PSC. El sistema actual, que va caducar el 2014, va perpetuar els desequilibris anteriors, que es poden exemplificar amb el cas d’Extremadura. Aquesta comunitat és el revers de Catalunya: és la catorzena a l’hora d’aportar, la tercera a l’hora de rebre recursos i la primera si es té en compte la capacitat de compra. En números reals, la Junta d’Extremadura té 3.324 euros per habitant per gastar mentre que la Generalitat només en té 2.024, 1.300 menys.

El problema és que tirar enrere aquesta discriminació suposaria deixar de donar diners a unes comunitats per donar-los a unes altres. I amb Catalunya en el paper de simple espectador, Espanya es troba que no sap com ha de procedir. És per això que Mariano Rajoy no ha volgut obrir el meló durant el seu govern amb l’excusa de la crisi. La crisi influeix, és cert, però Rajoy volia sobretot evitar una batalla campal entre comunitats autònomes governades pel PP i ser ell l’únic responsable de qualsevol model, que sempre seria injust per a algú. Si alguna cosa té Rajoy és nas per detectar conflictes, i és un mestre a l’hora d’evitar-los.

La qüestió és que ara Espanya ha d’afrontar un repte inèdit expressat per Rajoy en el debat d’investidura: han de discutir entre ells -sigui en una conferència de presidents o en el Consell de Política Fiscal i Financera- com es reparteixen els diners. I ho faran partint d’un sistema que ja ha establert un veritable fet diferencial: ha beneficiat unes autonomies i n’ha castigat d’altres, principalment Catalunya, les Balears i el País Valencià (Madrid és un cas a part perquè gaudeix de l’efecte capital).

L’assessor de Cristóbal Montoro, Ángel de la Fuente, ja ha començat a produir papers, però al final Susana Díaz i Guillermo Fernández Vara voldran saber quants diners els toquen. Reduir el dèficit fiscal català (14.623 milions el 2012) equivaldria indefectiblement a retirar diners a Extremadura, Andalusia, etc. I qui està disposat a fer això a Espanya?