Se li pot obrir a Sánchez un segon front a Euskadi?

BarcelonaA les eleccions basques de l’any 2001 la coalició entre el PNB i EA, liderada per Juan José Ibarretxe, va treure un 42,7% dels vots, mentre que l’Euskal Herritarrok d’Arnaldo Otegi, després que ETA decidís trencar la treva i tornar a atemptar, es va quedar en el 10%. Ahir el PNB va treure un 35,2%, i EH Bildu un 32,4%. El canvi, doncs, és de caràcter històric i planteja reptes de gran profunditat al PNB per als pròxims anys.

Una lectura ràpida indica que la societat basca demana un gir a l’esquerra, però també un salt en l’autogovern. Cal recordar que Euskadi és de les poques comunitats que no han aprovat un nou Estatut. Encara és vigent l’Estatut de Gernika, aprovat el 1979. I això que Ibarretxe va ser l’iniciador de la segona onada d’Estatuts, amb la seva proposta de nou Estatut Polític per a Euskadi. Aquella iniciativa, que reconeixia el dret a l’autodeterminació i convertia Euskadi en una mena d’estat associat a Espanya, va embarrancar al Congrés dels Diputats el 2005.

Majoria abertzale

Des de llavors, el PNB no ha aconseguit presentar a Madrid cap proposta consensuada amb cara i ulls, tot i portar anys i panys discutint al Parlament sobre un nou “estatus” polític per a Euskadi. Ara hi ha més escons abertzales que mai a Vitòria, 54 de 75, i pràcticament un 70% del sufragi popular. Amb ETA fora de l’equació, la pressió d’EH Bildu, tal com ja ahir va avançar Pello Otxandiano, pot obligar el PNB a moure’s i definir quin és el seu model de relació amb Espanya més enllà del vetust Estatut de Gernika.

Si s’obre aquest meló, això equivaldria al que en termes militars podríem anomenar l’obertura d’un segon front a l’Estat. Tindríem llavors Pedro Sánchez negociant amb catalans i bascos a la vegada un desllorigador per resoldre les tensions territorials.

En paral·lel, els resultats a Euskadi demostren que l’hegemonia no és d’un sol partit, però sí clarament abertzale. Els partits estatals han anat perdent terreny elecció rere elecció fins a quedar confinats en aquest 30%. No és segur que el PNB s’embarqui ara en una negociació amb l’Estat per a l’autogovern, i més després de veure el que ha passat a Catalunya, però precisament l’experiència catalana demostra que la competició en el camp sobiranista és un motor de la reivindicació nacional i un factor de desestabilització a Madrid.

Amb la vista al 2028

Per part d’EH Bildu, la seva responsabilitat és ara no malmetre el suport acumulat. De fet, fora de les institucions tenen menys possibilitats de cremar-se. La seva prioritat són els 150 presos que encara hi ha tancats, alguns amb delictes de sang i llargues condemnes. Però si d’aquí quatre anys han aconseguit fer net i l’herència del terrorisme pesa encara menys, estaran en una situació òptima per derrotar el PNB i deixar els socialistes sense arguments.

D’alguna manera, ells ja sabien que encara no ha arribat el seu moment, i la victòria els feia un cert vertigen. El resultat és prou satisfactori i alhora refreda l’eufòria. Pradales, mentrestant, ha d’anar pensant en un pla per no ser el primer lehendakari del PNB substituït per un lehendakari d’un altre partit abertzale. El rellotge ja està en marxa.