Què li passa a la dreta valenciana?
BarcelonaSón temps difícils per al País Valencià. A diferència del 1995, el tomb a la Generalitat i als principals ajuntaments no era tan previsible i ha deixat molts valencians progressistes i valencianistes en estat de xoc. "Què ens passa, als valencians?", es pregunten molts. "¿De veritat que hem de tornar a ser la riota de tothom amb un torero feixista de vicepresident?", afegeixen. Són preguntes que no tenen una resposta fàcil, però que mereixen un intent d'explicació.
Si hi ha un fet diferencial al País Valencià com a societat és la manca d'una dreta no ja mínimament il·lustrada, moderna i europea, sinó fins i tot no hostil a la cultura, especialment l'escrita en la llengua pròpia. Aquest va ser el diagnòstic que ja va fer en el seu dia Joan Fuster, que parlava de la dreta indígena com el búnquer-barraqueta. I en efecte, al contrari que altres dretes –per exemple, la madrilenya–, la dreta valenciana sempre ha fet ostentació del seu menyspreu per tot allò que pugui fer tuf d'intel·lectual, lletraferit o acadèmic. És una dreta, per dir-ho així, queipollanista, del "mori la intel·ligència". A Génova aquests dies senten vergonya aliena, però a València no. Simplement els és igual.
En una entrevista a El Temps al candidat Carlos Mazón, el periodista Vicent Maceda li va preguntar quin era el darrer llibre en valencià que havia llegit. La resposta de Mazón va ser: "Fa poc vaig estar rellegint alguns capítols del Tirant lo Blanc". És inversemblant que Mazón, que no és capaç ni de parlar valencià amb fluïdesa, tingui un llibre escrit en el català de València del segle XV entre les seves lectures de capçalera. El polític alacantí simplement va recórrer a l'únic títol en valencià que recordava. I encara sort que té aquest referent. Per posar un cas pròxim, Nacho Martín Blanco ha llegit Josep Pla, quan Mazón o Barrera no deuen saber ni qui és. L'excepció serien casos com el de Fernando Villalonga, primer conseller de Cultura de Zaplana, i Esteban González Pons, polític heterodox amb ínfules d'escriptor.
En un dels seus llibres, ara no recordo quin, Joan Francesc Mira ressenya una conversa que va tenir amb un d'aquests capitostos de la dreta valenciana, que li va amollar indignat aquest bròfec totalment il·lustratiu: "Val més un pèl de figa de la meua dona que tota la teua cultura!" Apologia de la ignorància i masclisme ben resumidtes en una sola frase. Ara caldria aprofundir en els motius històrics que han portat el País Valencià, que té una indústria agroalimentària i ceràmica de primer ordre i personatges com Juan Roig –que s'emmiralla en la burgesia catalana–, a tenir aquesta mena de classe política conservadora, amb zero consciència de país (valencià) i que té com a lema el títol d'una pel·lícula de Woody Allen: Take the money and run.