L’hora de transformar la força del carrer en mandat democràtic

BarcelonaL’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural no van fallar. I era el quart Onze de Setembre de mobilització massiva, en un procés sostingut en el temps sense equivalent ara mateix a Europa. En els 5,2 quilòmetres de la Via Lliure a la República Catalana es van desbordar les previsions i es va omplir a vessar, literalment -ho saben els que volien arribar-hi en metro-, la Meridiana de colors (en plural) i de crits d’independència.

Malgrat els esforços titànics dels últims anys, un any més el carrer no va afluixar. A tall de recordatori, a l’escenari hi havia més de 9.000 butlletes del 9-N penjant: de les urnes a les urnes, de la votació feta malgrat l’oposició activa de l’Estat, a les eleccions del 27-S. Un trajecte impensable sense el nervi infatigable de la societat civil, que no ha defallit aquest 2015 malgrat les tensions entre partits -resoltes finalment amb la creació de Junts pel Sí- i el degoteig d’enquestes que constaten un avantatge dels partidaris del no a la independència.

Per tant, la primera conclusió de la jornada d’ahir és nítida: el moviment popular no s’esvairà, no es cansarà, com han somiat en algun moment a Madrid. En les últimes hores el govern espanyol ja ha admès que en la reacció van “tard”. A partir del dilluns 28 s’iniciarà una nova pantalla política que interrogarà a tothom -també a les entitats com l’ANC-, però veient les xifres d’assistència i el missatge dels organitzadors queda clar que el clam ciutadà vigilarà que els futurs diputats “no claudiquin” (va sonar entre compromís i toc d’alerta) i farà de mur de contenció. A Espanya el moment preelectoral fa que els partits visquin pendents del comicis a la Moncloa i dels votants de fora de Catalunya, un fet que invalida la possibilitat -en cas que volguessin- d’una contraproposta de consens, una tercera via, a curt termini.

A Europa amb el vot a la mà

Per a Ara és l’hora, els responsables de l’acte de la Meridiana, l’èxit de la Via Lliure és la garantia que el 27-S (la campanya va començar la mitjanit de dijous a divendres) serà plebisicitari. El test es va superar i el sobiranisme ja apunta a les urnes. L’objectiu és completar la “legitimació de la gent al carrer”, com va dir el president de l’ANC, Jordi Sànchez, amb el “mandat a les urnes”. Aquest és el principal repte que haurà de passar l’independentisme des del 2012, l’any en què una bona part del catalanisme va deixar estar l’afany de regenerar Espanya: transformar en vots la força del carrer.

La segona conclusió és que la Diada del 2015 parlava més a Europa i al món que no a Madrid. Una altra cosa és el missatge del president de la Generalitat. Els discursos dels parlaments finals de la Via traslluïen que això va de debò. Activistes i polítics coincidien a explicar (a fer pedagogia) que el procés no és una qüestió de banderes ni d’identitats, sobretot perquè Catalunya és un “sol poble” -ara i en el futur-, esquivant els discursos apocalíptics de la divisió interna promoguts per la fundació FAES de José María Aznar i que una part de l’esquerra espanyola ha comprat. Això va, deien, de democràcia, un relat que -com bé sap l’exeurodiputat Raül Romeva-és el que millor s’entén a Brussel·les. D’aquí la insistència que el punt final d’aquesta “revolució” el posaran sempre les urnes. En la jornada d’ahir es va cuidar de manera intensa l’atenció als mitjans internacionals. Les paraules de l’editora Liz Castro, membre de l’ANC, en anglès eren rellevants.

Al vespre Artur Mas -que va preservar el seu rol institucional no anant a la marxa, malgrat ser candidat de JxSí- va fixar la mirada a Madrid, però sense oblidar quin és el fil essencial del procés obert. Va instar el govern espanyol a abandonar “l’orgull imperial” i a moure’s: “Poseu les lleis al servei de la democràcia”, els va exigir.

La batalla pel somriure

Confirmat que el múscul popular no s’ha desgastat i subratllat l’eix del debat en el terreny estricte de la democràcia, la Diada va servir també per evidenciar dos elements més. Un de fons, l’altre formal, si bé en política solen ser indestriables.

En tres anys, i a base de cops de porta del govern de Mariano Rajoy -ahir la vicepresidenta Sáenz de Santamaría tornava a situar la resposta en l’àmbit de les lleis i els tribunals-, el sobiranisme civil s’ha anat perfilant i decantant clarament cap al sí-sí. De fet, formacions que es mouen en el sí-no, com Catalunya Sí que es Pot i Unió, no van ser-hi. La tercera conclusió és que el dret a decidir, entès com a punt de trobada entre els que volen canviar l’ statu quo, ha quedat desdibuixat. Caldrà veure si reneix o queda superat en el nou mapa post 27-S.

L’altra constatació implica el com. A ulls del món ahir va quedar acreditat que aquest és un procés de to festiu, amb el suport explícit de personalitats conegudes, que ha guanyat la batalla del somriure al no, que ara es veu obligat a fer un discurs a la contra, sense poder posar sobre la taula una proposta de mà estesa sòlida. Va tornar a ser una jornada tranquil·la i ben organitzada, en què la gent va respondre amb civisme al col·lapse en els mitjans de transport, amb discursos de reivindicació d’un país net de corrupció i solidari. Conclusió última: si no hi ha sorpreses aquest és el carril pel qual transcorreran els quinze dies de campanya, i això dificultarà les coses a uns partits unionistes que neguen el caràcter plebiscitari en obert però l’accepten en el seu dia a dia, i que ho fien gairebé tot a activar la por al canvi. Però la por, per poderosa que sigui, mai és tan forta com la il·lusió a l’hora de votar.

La Via Lliure, acusada d’electoralista pels partits que no van ser-hi, va tornar a demostrar l’empenta del carrer. Es traduirà a les urnes?