L'home que convertia les derrotes en victòries

SubdirectorDurant els últims anys l’aritmètica ha fet anar de corcoll els partits. Artur Mas no és president per un diputat que va perdre JxSí al final del recompte i que hauria facilitat la seva investidura només amb l’abstenció de la CUP. De la mateixa manera, a Mariano Rajoy només li falta un diputat per poder bastir una majoria, ajustadíssima però majoria, amb els seus vots, els de C’s, els del PNB i el solitari de Coalició Canària (un cop descartats els vots de la independentista CDC). Tots ells sumen 175, a un de la majoria absoluta. Aquest resultat és un maldecap per a Rajoy, però també per al PSOE, que es va haver de fer l’harakiri facilitant la investidura del líder conservador.

Ara bé, la fragilitat parlamentària de Rajoy, que és innegable i el sotmet a humiliacions com la d’ahir, té el seu revers en una oposició que és capaç de posar-se d’acord per tombar propostes dels populars, però no de construir una majoria de govern alternativa. Amb qualsevol líder polític que no fos Rajoy, aquesta legislatura seria un viacrucis en què el president del govern s’aniria marcint dia a dia, com li va passar en el seu dia a Adolfo Suárez. Però Rajoy no és Suárez ni el PP és la UCD.

Enlloc està escrit que el polític gallec no pugui convertir la seva aparent vulnerabilitat en el principal actiu en unes futures eleccions. De fet, a Rajoy li escau més el paper de víctima que el de mascle alfa de la política. Se’l veu més còmode ara que amb la majoria absoluta, en què havia de suportar la pressió de l’ala neocon del seu partit per regirar de dalt a baix el sistema institucional espanyol i reduir el pes de l’Estat en tots els àmbits quan ell és un home de “mejor no meneallo ”, una espècie de fanàtic del règim del 78, al qual no sap veure cap pega.

Els estrategs del PSOE i Ciutadans hauran dormit aquesta nit satisfets de veure l’adversari tombat al ring del Congrés. Però em jugaria un pèsol que Mariano Rajoy ha dormit encara més tranquil, sabedor que s’està carregant d’arguments per quan s’hagi de sotmetre al veredicte de les urnes i l’electorat conservador espanyol s’adoni que continua sent la millor opció per barrar el pas a un govern d’esquerres en què, indefectiblement, el menjacapellans Pablo Iglesias hauria de ser protagonista.

És cert que des del 1979 cap govern veia com se li tombava un decret llei al Congrés. Però també és veritat que tampoc mai s’havien hagut de repetir les eleccions ni hi havia hagut un govern en funcions durant gairebé un any. I l’experiència demostra que Rajoy es mou bé en aquesta zona grisa de la política, en què l’acció s’ha de substituir per la paciència i el factor temps és pràcticament l’únic que compta.

Derrota o victòria?

Convertir les derrotes en victòries pòstumes és tant la seva especialitat que ni tan sols ha deixat que s’obri el meló successori al seu partit. Per això Rajoy s’encarregarà els pròxims dies de cultivar aquesta imatge d’empestat de la política, d’home amb qui tothom s’atreveix, de ninot de fira. Però amb un PSOE en descomposició (les primàries en lloc d’unir poden acabar de fracturar el partit en dos) i un Albert Rivera que no troba el seu lloc i es desdibuixa tant quan fa oposició com quan dona suport al govern, sap que qui riu l’últim riu més a gust.

I si no fem una prova: veurem a qui beneficia a les enquestes el fet que no hi hagués pressupostos. ¿A Rajoy o als partits que, a so de bombo i platerets, anunciaran la derrota (definitiva) dels populars?