L’home a l’ombra dels Pujol abandona la foscor

BarcelonaCorria l’any 1983 i Jordi Pujol Ferrusola, a més de ser el fill gran de l’expresident de la Generalitat, era el capità de l’equip de rugbi del Barça. En una entrevista al diari El País d’aquell mateix any, un dels pocs documents en què se’l cita sense intermediaris, el primogènit de la família ja deixava clar quin volia que fos el seu futur: “M’agradaria trobar una empresa catalana que tingués un cert volum de comerç internacional per poder practicar. Considero que a Catalunya el comerç industrial és el més important, tant per a l’economia com per a la subsistència com a nació”. La compareixença de dilluns al Parlament, en què es va presentar com a “dinamitzador econòmic” i com a home de negocis d’èxit, constata que Pujol Ferrusola ha assolit l’objectiu, tot i que sempre treballant sol, segons va fer notar. Al final, però, ha abandonat la foscor.

La trajectòria del primogènit de Pujol i Marta Ferrusola sempre s’ha desenvolupat entre bambolines. Poc s’esperava que dilluns, acompanyat dels seus advocats i carregant carpetes d’informació, aclapararia els diputats a la comissió que investiga -entre altres casos- la fortuna oculta del seu pare a l’estranger. Pujol Ferrusola va colgar literalment d’informació, no sempre relacionada amb les preguntes, els assistents de la sala de grups al Parlament. El contrast amb la declaració dels seus pares, parapetats en el comunicat fet públic el 25 de juliol per no respondre a les preguntes, va ser notable. Sense embuts, sense cap mena de vergonya, va detallar la seva feina com a “dinamitzador econòmic” i com a desllorigador per moure diners i negocis. Del Gabon a Mauritània, de l’Argentina a Mèxic, Pujol va traçar el mapamundi d’un comissionista que ha sabut viure a l’ombra de la figura del pare.

Si l’expresident va convertir-se en un tòtem del nacionalisme, en una figura que va governar durant 23 anys liderant el “pal de paller” en què va convertir Convergència, el gran dels set fills és el revers de la moneda. Lluny de la política -o potser massa a prop, com en un viatge del pare a Lisboa en què va fer acte de presència-, Pujol Ferrusola va teixir una xarxa de contactes privilegiada que l’ha dut a ingressar, entre els anys 2004 i 2013, 22,4 milions d’euros. “No he cobrat mai d’empreses que treballin per a l’administració pública”, va voler destacar en la seva compareixença, que va començar a les set i va acabar quan el rellotge marcava més enllà de les onze. No se’l veia cansat ni molest. No mirava el rellotge. No va anar al lavabo. No va tenir problemes per detallar la seva flota automobilística de luxe. “Va ser un autèntic espectacle -resumeix un alt dirigent de CDC-. Per bé i per mal”, remata.

El patriarca Pujol sempre va defensar -de manera molt explícita en una entrevista a TV3 l’any 2002, quan ja havia fet testament polític en favor d’Artur Mas- que els seus fills tenien “tot el dret del món” a fer negocis. En la mateixa entrevista l’expresident sostenia que tenia l’armari net de males pràctiques: “Ningú ha estat tan burxat com jo, i sempre n’he sortit sense res”. El comunicat del 25 de juliol va destruir totes aquestes afirmacions -repetides al llarg dels anys, especialment quan els adversaris polítics retreien a Pujol el paper dels seus fills i dels seus estrets col·laboradors, alguns d’ells imputats per la justícia- i va enterbolir per sempre el seu llegat.

El gestor de la fortuna oculta, a partir dels noranta, va ser el seu primogènit, que tenia una relació “excel·lent” amb l’avi Florenci, que és qui va llegar els diners a la família. Pujol Ferrusola feia llargues passejades amb l’avi a Barcelona per llocs emblemàtics, i després anaven a sopar plegats. En la seva compareixença no va donar detalls de l’herència perquè, segons va justificar, vol guardar-s’ho tot per declarar davant del jutge. Ja ho va haver de fer a l’Audiència Nacional al setembre. El seu nom va saltar a primera plana a causa de María Victoria Álvarez, la seva examant, que l’acusava de dur sacs plens de bitllets de 500 euros a Andorra. Pujol Ferrusola ho nega i, com qui no vol la cosa, va entregar a David Fernàndez, president de la comissió, la gravació íntegra del dinar a La Camarga entre Álvarez i Alícia Sánchez-Camacho.

Els tentacles polítics

¿Participava el primogènit en política? Llibres com Ara sí que toca, de Francesc-Marc Álvaro, situen Pujol Ferrusola en tots els balls de bastons interns de CDC, des de la pugna Pujol-Roca de l’any 1992 fins a la successió del seu pare al capdavant del partit. El paper del primogènit i el d’Oriol Pujol Ferrusola, l’únic polític professional de la família -ara imputat, com sis dels set germans-, va ser destacat en l’aposta per Mas, de qui el fill gran de la família va confessar-se un “amic íntim”.

“Això és propi d’una venjança”, valoren a les bambolines de Convergència. Segons aquesta versió, els Pujol se senten “abandonats” pel partit i ara disparen -de moment, a baixa intensitat- contra el partit. Mas va negar ser amic seu, per desvincular-se de l’ombra de Pujol Ferrusola. Una ombra que s’allarga des de la infància: els seus germans, a qui no sempre dedicava carícies, l’anomenaven “ogre”. Ara dóna la cara i agafa lloc a primera fila.

Uns recels que s’arrosseguen des de la joventut

Jordi Pujol Ferrusola va estar directament implicat en la fundació de la llavor de les joventuts de Convergència, tot i que se’n va acabar desvinculant. Després va involucrar-se en el GEN, un elitista grup polític de joves nacionalistes. Allà va conèixer Joaquim Triadú, que va acabar sent conseller de la Presidència amb Jordi Pujol a les acaballes de la seva etapa a la Generalitat. La seva relació mai va ser bona -la sintonia personal, des del primer moment, va situar-se sota mínims-, i n’hi ha que veuen la mà del Júnior en l’adéu de Triadú dels governs Pujol. Ara l’exconseller forma part de la cúpula de PriceWaterhouseCoopers, una consultoria que va ser citada per Pujol Ferrusola a la seva compareixença. “A mi no m’hauria passat res si hagués estat darrere de grans despatxos com Garrigues o Price”, va resumir al Parlament. Un missatge que molts van interpretar com un dard a un enemic polític de joventut que encara no ha oblidat.