Entre l’experiència i la renovació

VitoriaIÑIGO URKULLU

El candidat del PNB ha celebrat aquesta setmana els seus 55 anys. Excepte una curta experiència laboral com a mestre, s’ha dedicat tota la vida a la política, tant a la institucional com a la de partit. Als 24 anys ja era parlamentari basc. Formava part, juntament amb Andoni Ortuzar i l’expresident de la Diputació de Biscaia José Luis Bilbao, del grup dels jobubis (joves dirigents biscaïns), que van anar ascendint en l’organigrama del partit fins a portar el tradicional pèndol jeltzale cap a la moderació. El 2007 va rellevar Josu Jon Imaz al capdavant del PNB i va ser continuista amb la seva idea de “no imposar-se, no impedir”: en resum, que per aspirar a més quotes de poder cal comptar amb el vistiplau de l’Estat, l’anomenat bilateralisme. Després del parèntesi del socialista Patxi López va fer tornar el PNB al poder en ser escollit lehendakari el 2012. Aquí no va ser continuista: va desterrar el pla Ibarretxe d’estat lliure compartit i s’ha dedicat a bastir ponts amb el PSE. Persona respectuosa, seriosa i reservada, fuig com gat escaldat de les estridències i no és un líder en el sentit clàssic, sinó gairebé tot el contrari: és el que necessita el PNB, un gestor.

MIREN LARRION

La candidata d’EH Bildu és una de les noves cares del sobiranisme d’esquerres i representa com ningú el canvi tàctic i estratègic que ha viscut aquest sector. La seva manera de fer per desallotjar Javier Maroto (PP) de l’alcaldia de Vitòria el 2015, cendint el càrrec al PNB quan ella tenia més vots -anteposant, així, el consens al partidisme-, defineix molt bé la seva personalitat. L’inhabilitat Arnaldo Otegi portava la coalició del passat al present i Larrion la projecta cap al futur. Aquesta enginyera industrial i mediambiental, especialista en refinat de petroli, ha dedicat tota la seva vida a la docència a la universitat pública. En només quinze mesos s’ha fet un lloc a la política basca i en l’últim debat a ETB, la televisió pública d’Euskadi, se la va veure com una veterana. Té una gran empatia i molt de caràcter i aprèn a una velocitat de vertigen. Si Otegi és la coherència ideològica amb l’històric pas que va suposar el cessament armat d’ETA, Larrion uneix a aquesta coherència la capacitat de sumar amb perfils diferents. La seva assignatura pendent és aconseguir que el model d’entesa que ha practicat a Àlaba es traslladi a les eleccions basques.

PILI ZABALA

Abans de ser la candidata a lehendakari d’Elkarrekin Podem, Pili Zabala només era coneguda per ser la germana de Joxi Zabala. La seva vida està marcada per la desaparició el 1983 del seu germà, segrestat, torturat i assassinat pels GAL al costat de Joxean Lasa. Odontòloga de professió i professora, ha hagut d’enfrontar-se a aquest nou rol de candidata i en una formació tan novella com ella en política. A més, amb el perjudici que li ha suposat no ser la primera opció, sinó que és la substituta de la jutge Garbiñe Biurrun. Traient-la de la zona en què ella se sent segura, la de les víctimes i la pau -durant molts anys es recordarà la seva imatge aguantant la mirada a Alfonso Alonso quan aquest li va negar la seva condició de víctima del terrorisme-, el cert és que se l’ha vist bastant perduda: un dia deia que la independència era “important” i el següent treia el DNI: “Aquí hi diu que sóc espanyola”. Un dia feia propostes progressistes reclamant un paper més actiu de la dona i el següent afirmava: “No sóc masclista ni feminista”. El seu principal handicap és que l’electorat la continuï veient com la germana de Joxi Zabala i no com a candidata.

IDOIA MENDIA

Aquesta advocada bilbaïna euskaldun va afiliar-se al PSE molt tard, ja amb 28 anys, però no va ser fins al 2002 quan va entrar de veritat en la política activa: ho va fer substituint el defenestrat Nicolás Redondo Terreros al Parlament basc. Casada amb un dels dirigents biscaïns amb més pes al partit, Alfonso Gil, la seva figura adquireix rellevància quan Patxi López l’escull el 2008 consellera de Justícia i Administració Pública i portaveu del govern, càrrecs als quals més tard va afegir l’àrea d’Interior, després del cessament del destituït Rodolfo Ares.

Amb la derrota electoral que va suposar la tornada del PNB a Ajuria Enea, Mendia va entrar a formar part del Parlament basc, però amb una funció no gaire rellevant. Però el líder socialista Patxi López va decidir el 2014 provar fortuna a Madrid: així va obrir-se el ventall de la successió i, tot i que les mirades es dirigien a altres líders, ella va ser l’escollida. L’herència que rep és un partit a l’UVI. Amb poc coneixement de la vida interna del socialisme basc, les seves visites a les agrupacions locals li mostren un paisatge encara més desolador. Amb aquest panorama ha de batallar, i se li nota.

ALFONSO ALONSO

El candidat del PP és el que s’entén per un polític professional. Ho porta a l’ADN, perquè li ve de família: el seu avi matern, Manuel Aranegui y Coll, va ser president de la Diputació Foral d’Àlaba entre els anys 50 i 60, en plena dictadura franquista. Alonso ha anat pujant graons, a poc a poc, sense córrer però sense parar. Va començar com a regidor de l’Ajuntament de Vitòria, després va ser-ne alcalde durant vuit anys (1999-2007) i va fer el pas a la política espanyola. Vitòria, Àlaba i el País Basc sempre li han quedat petits. Va ser el portaveu del PP al Congrés de Diputats i el desembre del 2014 Rajoy, influenciat per la seva mà dreta Soraya Sáenz de Santamaría, el va nomenar ministre de Sanitat després de la dimissió d’Ana Mato. Va complir així un dels seus somnis. Juntament amb Iñaki Oyarzábal i Javier Maroto formen el grup vitorià que mana al PP basc, però amb vocació d’anar a Madrid per no tornar. Ara li toca fer front a un malson: després de ser a dalt de tot, Rajoy l’ha obligat a desfer el camí i tornar a Euskadi, per intentar que la caiguda electoral no sigui irreparable. Alonso compleix, com el polític professional que és.