L’exili suís dels catalans
Escriptors, polítics, religiosos i aviadors van trobar a la Confederació Suïssa un lloc segur on viure lliures
Editor i diputat de JxCatMenys conegut que el sud-americà o el francès, l’exili suís dels catalans va tenir una notable importància. Escriptors, polítics, religiosos i aviadors van trobar a la Confederació Suïssa un lloc segur on viure lliures.
D’una banda hi ha el patrici Rafael Patxot, gran mecenes català, exiliat el 1936 i reexiliat el 1939 (Patxot parlava de les “dues invasions” que va patir Catalunya). Gràcies a ell tenim l’estudi de les masies catalanes i del cançoner. Va patrocinar l’edició de l’ Atles del Cel, va salvar l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) durant la dictadura de Primo de Rivera, va promoure beques i va auxiliar desenes d’exiliats. I, sobretot, ens queda el seu llegat moral, d’un altíssim sentit del deure envers el país. Era íntim amic del cardenal de la pau, Vidal i Barraquer, que el 1937 es va negar a signar la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol en suport al general Franco, tot i que un any abans, amenaçat pels anarquistes, havia hagut de fugir camí de l’exili.
Patxot també estava estretament lligat al canonge Carles Cardó, probablement l’intel·lectual del catolicisme més destacat dels anys republicans, que escriuria a l’exili suís un llibre imprescindible, Història espiritual de les Espanyes. Cardó, tanmateix, no va voler publicar l’últim capítol de l’obra fins uns anys després de la seva mort, encarregant-li a un altre amic seu, Ramon Sugranyes de Franch, que en tingués cura. Sugranyes, exiliat el 1936, va arribar a ser catedràtic de llengua a la Universitat de Friburg i va assolir una gran influència en el món catòlic com a president de Pax Romana. Escapat del terror anarquista, va viure la mort del seu admirat professor Joaquim Balcells, llatinista i traductor a la Bernat Metge, tot just acabats d’arribar a Ginebra, l’octubre del 1936.
La literatura es refugia a Suïssa
Però l’exili suís també és un exili essencial per a la literatura catalana. Mercè Rodoreda i Armand Obiols, després dels anys de París, van viure durant molts anys a Ginebra, fins que ell es va traslladar a Viena. Rodoreda hi escriuria algunes de les seves obres cabdals, en un temps de dedicació absoluta a la literatura. Tot i que de tant en tant el seu pis s’obria de bat a bat amb les paraules i el fum de la pipa d’Eugeni Xammar. Xammar, gran amic de la parella, es movia per mig món, i tenia un dels destins més fixos en la ciutat del llac Léman. Xammar acostumava a anar a veure els partits de futbol a can Obiols-Rodoreda, on ella els preparava un pollastre al forn exquisit. I potser algun cop es veien amb Lluís Muntanyà, crític literari, signant del mític Manifest groc amb Dalí i Gasch, i que s’acabaria guanyant la vida fent de traductor per als organismes internacionals.
També l’escriptor Josep Millàs-Raurell va viure uns anys exiliat a Suïssa. Ell va ser un dels que va oferir una feina, precària, a Aurora Bertrana, protagonista d’un dels èxodes més tristos de tots (el seu marit es va passar al bàndol feixista). Quan el negoci de Millàs va fer aigües, Bertrana va arribar a passar gana i a viure de la caritat, i durant un temps va fer de minyona i de dama de companyia. Però va tenir temps de traduir al català, amb el seu “germà” Ventura Gassol, l’escriptor suís Charles Ferdinand Ramuz.
La política, a l’exili
Gassol, conseller de Cultura i l’home que havia salvat Patxot, Vidal i Barraquer i Balcells del terror anarquista, també acabaria a l’exili suís quan, amb la invasió nazi de França, la seva llibertat va quedar greument amenaçada. El van acompanyar dos consellers més: Martí Feced i Josep Tarradellas. La llegenda diu que Tarradellas va viure molt malament la tranquil·litat de la vida helvètica i que es moria de ganes de tornar a fer política. Però mentrestant, a Lausana, de tant en tant coincidia amb Don Joan de Borbó, perquè la família reial espanyola vivia a la mateixa ciutat, en aquells anys de la Segona Guerra Mundial.
En canvi, amb qui no es va trobar mai, perquè ja havia deixat el país, va ser amb Francesc Cambó, que es va instal·lar a Montreux abans de marxar a Sud-amèrica. Cambó escrivia i escrivia (“Catalunya, desfeta pels rojos que la manaren ahir, trepitjada pels blancs que la manen avui”), i de tant en tant rebia alguns dels seus quadres, com el Latour i el Rubens, que devia contemplar amb l’amiga Francesca de Bonnemaison, vídua de Narcís Verdaguer, per a qui Cambó va fer de passant. Bonnemaison, exiliada també, va haver de deixar a Barcelona l’obra de la seva vida: l’Institut de Cultura.
I encara hi ha Carles Gerhard, que havia estat comissari de la Generalitat a Montserrat, o Josep Canudas, el famós aviador, tots dos també exiliats a Suïssa, com tants catalans que als anys 50 i 60 van buscar-hi feina i futur fugint d’una Catalunya devastada per la guerra i reprimida pel franquisme.
Avui, a la vella Confederació Suïssa hi troba refugi Anna Gabriel. De nou, els catalans, per viure i expressar-nos en llibertat, hem d’escollir el camí de l’exili. De nou es fa palès que només amb la República Catalana els nostres drets individuals i col·lectius estaran assegurats.
