El 27-S tanca l’etapa autonòmica i obre la lluita per la sobirania

BarcelonaQuan els historiadors del futur vulguin explicar què va passar a Catalunya durant el primer quart del segle XXI hauran de consultar un llibre en què, a l’estil de Nostradamus, tot havia estat ja escrit i anticipat. El llibre en qüestió és De la identitat a la independència, de Xavier Rubert de Ventós, publicat el 1999 i amb pròleg de Pasqual Maragall. Rubert de Ventós hi teoritza que l’únic camí perquè Espanya reconegui Catalunya és que aquesta es constitueixi en estat independent de ple dret, perquè només així esdevindrà real als ulls dels espanyols, que només són capaços de veure allò que és també oficial. Aquell assaig és important per dues coses: la primera perquè el seu autor va ser el primer general que es passava, amb armes i bagatges intel·lectuals, del bàndol federalista a l’independentista. I segona perquè ho feia amb una defensa laica de la independència -l’objectiu és ser tan interdependents com els altres-, lluny de l’èpica nacionalista. Sense el salt conceptual que suposa el llibre no es pot entendre el creixement exponencial de l’independentisme arran de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 sobre l’Estatut, que va enterrar el somni de l’Espanya federal.

Catalunya es farà real?

Avui, doncs, és el dia que, segons Rubert de Ventós, Catalunya pot començar a fer-se real a ulls no només dels espanyols, sinó del món sencer, com a subjecte polític. Avui, per tant, si la suma de PP, PSC, C’s i Unió no ho impedeixen, es consumiran les últimes hores de la Catalunya autonòmica per entrar en una nova fase en què la força del bloc independentista (Junts pel Sí i la CUP) determinarà el ritme del procés de ruptura amb l’statu quo fixat a la Constitució del 1978 que volen emprendre.

La lluita per la sobirania serà un procés extremadament complex i, amb tota seguretat, també serà llarg. Però a partir d’aquesta nit tindrem més llum per interpretar-ho, per definir-ne els contorns. Algunes incògnites quedaran resoltes. La primera, òbviament, és si la independència unilateral propugnada per JxSí i la CUP obté el double check, més del 50% dels vots i 68 escons o més, només un (escons) o cap. Aquest últim escenari és altament improbable segons totes les enquestes i significaria la fi, o almenys la hibernació, del procés. La victòria només en escons avalaria els partits independentistes per iniciar el procés de desconnexió, però també obligaria segurament a acomodar ritmes i a tornar a posar l’accent en la necessitat d’un referèndum (que té el suport d’un 80% de catalans) per legitimar la secessió. En tot cas el camí a seguir també dependrà de la correlació de forces en el bloc independentista. Si JxSí necessita el suport de la CUP, aquesta pot sentir la necessitat de pressionar per a una declaració unilateral d’independència immediata. La paradoxa és que els cupaires han posat èmfasi en la necessitat de superar el 50% dels vots.

La doble victòria, un sí-sí de veritat, suposaria un autèntic terratrèmol polític que sacsejaria el tauler espanyol i l’europeu. El mateix PP i el president Mariano Rajoy en persona s’han encarregat que totes les cancelleries, i fins i tot la Casa Blanca, estiguin avui pendents d’unes eleccions autonòmiques. El procés serà llavors irreversible, i la pressió internacional pot girar-se llavors contra Madrid perquè negociï.

Mitjans espanyols

Allà tot just comencen a ser conscients del que Espanya es juga avui a Catalunya. El diari El Mundo obria ahir la portada amb un editorial titulat “Les eleccions més importants de la democràcia”, i totes les cadenes de televisió estaran avui pendents de l’escrutini. Però hi ha motius per pensar que els televidents espanyols no entendran res aquesta nit. Ningú els ha preparat per a una victòria sobiranista més enllà que tot és una maquinació de polítics sense escrúpols per tapar la corrupció, o fruit de l’adoctrinament a les escoles i dels mitjans de comunicació. Des de l’esquerra alternativa aquests dies Juan Carlos Monedero ha posat en circulació una altra tesi curiosa, i és que tot plegat no és més que una maniobra de les oligarquies espanyola i catalana per reforçar la legitimitat de Felip VI.

Discurs de la por

L’abisme que separa les dues societats es farà avui molt més gran i l’estratègia unionista de fiar tota la campanya al discurs de la por (pensions, corralito, aïllament telefònic, etc.) no ha ajudat a acostar posicions, però ha reforçat el caràcter plebiscitari de les eleccions. Per això els defensors de la tercera via han tingut moltes dificultats. Tantes que el PSC ha acabat sumant-se al bloc del no al costat del PP i C’s, i ha deixat sola Unió com a terceraviista d’ordre mentre que Catalunya Sí que es Pot ha acabat abraçant l’argument que el 27-S és la primera volta per fer fora Rajoy. La clau del resultat pot estar en els electors que han dubtat fins a última hora entre la llista de Lluís Rabell i la CUP o JxSí. Les dades de participació d’avui permetran començar a albirar si ens trobem en un dia històric, d’aquells que emeten un judici inapel·lable. Setze anys després que, en el llibre profètic de Rubert de Ventós, Maragall escrigués: “Catalanisme vol dir aprofitar aquest moment únic per plantejar cruament les coses i demostrar que només des de la real autonomia de decisions es pot demanar solidaritat i amistat”.

El vot per correu creix un 62,5% i fa preveure una abstenció mínima

Tot apunta que la participació batrà avui rècords històrics. Ho considera també així la consellera de Governació, Meritxell Borràs, que ahir va donar a conèixer que el nombre de sol·licituds de vot per correu s’ha disparat un 62,5%. Pel que fa a les butlletes que s’havien d’enviar des de l’estat espanyol, les peticions han crescut de les 63.142 del 2012 fins a les 107.421. Des de l’estranger, en canvi, l’increment ha sigut inferior, de les 17.614 de fa tres anys fins a les 21.771 d’aquest 27-S. Tot i això, Borràs va criticar la “insensibilitat” de la Junta Electoral Central en denegar la petició del Govern -feta fins a tres cops- per allargar el termini de votació des de l’exterior tot i que la documentació no havia arribat a la destinació. Aquest fet ha provocat que molts catalans que viuen a l’estranger es quedin sense poder votar.

Així mateix, una altra prova que “són unes eleccions que han despertat interès i expectatives molt altes” és que fins a 600 professionals de 128 mitjans s’han acreditat per seguir els resultats al Parlament, dels quals 200 -d’una vuitantena de mitjans- són estrangers.