L’estratègia del president, un error?
Catedràtic de Dret ConstitucionalSegons sembla, Carles Puigdemont, el president investit pel Parlament i suspès pel president del govern espanyol, va decidir sortir d’Espanya i traslladar-se a Bèlgica així que va tenir informació fidedigna que el fiscal general de l’Estat ja tenia redactada la querella contra ell i tenia decidit registrar-la davant l’Audiència Nacional.
Puigdemont sabia que la setmana anterior la jutge d’instrucció de l’Audiència Nacional havia ordenat l’ingrés a presó dels presidents de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium després d’admetre a tràmit una querella de la fiscalia contra ells per un delicte, el de sedició, per al qual l’Audiència Nacional no té competència.
Amb tota seguretat els seus assessors jurídics el devien informar que la querella per rebel·lió que registraria el fiscal general a l’Audiència Nacional, tot i la interlocutòria ferma del desembre del 2008 del ple dels magistrats que deia taxativament que el delicte de rebel·lió no ha sigut mai competència de l’Audiència Nacional, seria admesa a tràmit; i, tot i que encara no podia saber que la jutge Carmen Lamela acabaria sent la que acabés assumint la competència, sí que podia sospitar que així acabaria sent i, en conseqüència, podia tenir clar que acabaria ingressant a la presó.
Puigdemont sabia que es produiria la concatenació de l’actuació del president del govern espanyol que el suspenia i el privava de la capacitat, amb la del fiscal general de l’Estat, que immediatament registraria la querella per rebel·lió a l’Audiència Nacional i que la jutge Lamela, en una velocitat inusitada, l’admetria a tràmit i adoptaria la mesura cautelar més costosa. Sabia, en conseqüència, que no s’enfrontaria a un procés ordinari d’administració de justícia, sinó a una cosa diferent que deixo que la intel·ligència del lector qualifiqui.
¿A algú li pot sorprendre que, davant l’actuació coordinada del president del govern espanyol, el fiscal general de l’Estat i la jutge de l’Audiència Nacional, Puigdemont reaccionés com ho va fer?
En el passat més recent, a Espanya els tribunals han seguit la pràctica saludable de no activar causes judicials en els processos electorals. Si es pogués confiar en la paraula de Mariano Rajoy, Puigdemont seria a Espanya, ja que el fiscal general de l’Estat nomenat per ell i mantingut per ell després que fos reprovat pel Congrés de Diputats, no hauria activat cap querella contra polítics que concorrerien a unes eleccions ja convocades. Però de la paraula de Mariano Rajoy, a aquestes altures del guió, ningú ja no se’n pot refiar.
Puigdemont, per tant, no ha fugit de la justícia. Del que ha fugit és de la maniobra que s’estava ordint contra ell. Ell sap que a Bèlgica no es pot escapar de l’acció de la justícia. Però espera, no sense fonament, que podrà defensar-se en unes circumstàncies que a Espanya no tindria.
¿A Espanya podria impugnar la competència de l’Audiència Nacional davant la mateixa Audiència Nacional -que és l’òrgan davant del qual hauria de fer-ho- amb raonable confiança a ser escoltat? El cercle en què el tancava l’acció combinada del president del govern espanyol, el fiscal general de l’Estat i la jutge Lamela era un carreró sense sortida. Almenys durant diversos anys. Fins que hagués finalitzat el procés a l’Audiència Nacional i es pogués recórrer al Tribunal Suprem.
A Bèlgica ha pogut fer-ho. L’Audiència Nacional ha deixat de ser el “jutge ordinari predeterminat per la llei” (art. 24.2 CE) per esdevenir un “jutge especial”, que és una cosa que no només xoca amb la Constitució sinó també amb la naturalesa de l’estat de dret. La intervenció de l’Audiència Nacional és d’una antijuridicitat absoluta. Això és el que l’advocat de Puigdemont va poder argumentar davant dels tribunals belgues amb una confiança raonable a ser escoltat, cosa que no hauria pogut fer el seu advocat a Espanya.
Per fer front al nacionalisme català, el Govern, la Fiscalia General i l’Audiència Nacional s’han tret la careta. Confiem que dijous el Tribunal Suprem hi posi una mica de seny.