L’estranya persistència sobiranista
PolitòlegUna de les idees clau dels estudis sobre moviments socials és la dels cicles de protesta, un terme que feia servir el sociòleg Sidney Tarrow per referir-se a la dinàmica cíclica dels moviments socials. Segons Tarrow, quan s’obren oportunitats polítiques, els moviments socials existents les aprofiten per incentivar altres actors a unir-s’hi, innovar en les formes d’acció política i reelaborar els discursos amb què doten de sentit el moviment.
Fins aquí és una representació força acurada de l’emergència de l’actual moviment sobiranista. El procés (fallit) de reforma estatutària va obrir una finestra d’oportunitat que va permetre a l’independentisme ja existent sortir a la llum i suscitar consensos més amplis. Això va anar acompanyat d’innovacions en les formes de protesta -des de les consultes ciutadanes sobre la independència a la cadena humana- i d’un gir discursiu que ha allunyat substancialment el nou sobiranisme de l’independentisme tradicional. El concepte del dret a decidir i la insistència en la dinàmica internament inclusiva i no confrontacional han anat substituint (no sense dificultats) el discurs més clàssic del nacionalisme independentista.
En l’esquema dels cicles de protesta, tanmateix, el que sol passar és que el moment àlgid es caracteritza per una competició entre els diversos components del moviment per innovar i radicalitzar els discursos i les formes d’acció. Això acaba provocant el col·lapse i desinflament del moviment, que aliena una part creixent de la seva base, mentre que els seus exponents es debaten entre la radicalització (que porta a la repressió) o la institucionalització i integració en el sistema establert, que porta a la desmobilització. Només cal pensar en el 15-M o en el moviment antiglobalització.
I aquí és on podríem dir que, en certa mesura, la persistència i consistència del moviment sobiranista desafia la teoria. Quan entre el 2006 i el 2010 l’independentisme va emergir com a moviment de masses als carrers, i va arribar a un cert clímax entre el 2012 i el 2013, tot feia pensar en un cicle breu de mobilització que es desinflaria, víctima de la divisió i la radicalització. De fet, l’agost del 2014 el sociòleg Enrique Gil Calvo ja ho profetitzava en un article a El País ( El ciclo de protesta catalán frente al español ) molt celebrat.
Però dos anys més tard de les profecies, el sobiranisme civil manté una capacitat inèdita de mobilització, lleugerament menys intensa però de gran magnitud. El moviment ha resistit totes les tensions internes, i la incorporació d’alguns dels seus quadres més destacats a la política institucional no l’ha afeblit significativament. És difícil pensar que la mobilització durarà per sempre, però de moment el moviment s’ha demostrat extraordinàriament persistent. Segurament la professionalitat de l’ANC i d’Òmnium, la capacitat per incorporar i digerir la diversitat del moviment i la dificultat de traducció institucional de la demanda independentista eviten que la ciutadania mobilitzada torni ja a casa seva.