L'estat propi, un projecte sense fre que arrenca amb el tripartit

BarcelonaLlegeix la pàgina d'El Pati Descobert a l'Ara.cat: anàlisi política dia a dia

La victòria sobre l'Armada Invencible espanyola, a la llarga, portaria Anglaterra a ser el país capdavanter en la Revolució Industrial i a implantar la democràcia. No va ser una conseqüència immediata, però el relat entre aquests esdeveniments serveix als politòlegs del col·lectiu El Pati Descobert, Marc Guinjoan, Toni Rodon i Marc Sanjaume, per escenificar a l'inici del seu primer llibre, Catalunya, un pas endavant (Angle Editorial), que les causalitats, en política, acostumen a ser complexes. Això, aplicat al creixement del sobiranisme català, signfica que la tesi conreada a Madrid segons la qual aquest és un fenomen causat per la crisi i per l'adoctrinament és una fal·làcia.

En el seu habitual estil didàctic i ajudats en tot moment per l'anàlisi de les dades -una característica que malauradament no abunda en l'assaig polític-, els tres autors del blog El Pati Descobert a la comunitat de l'Ara.cat han guanyat el premi d'assaig Irla 2013 amb una relectura crítica de les raons que han dut Catalunya i Espanya a l'actual disjuntiva.

La història arrenca com a mínim fa deu anys, quan el 2003 es forma el primer tripartit, que va servir per eixamplar el catalanisme a amplis sectors fins llavors absents. "Per molta gent, Catalunya era CiU. Havien estat sistemàticament exclosos del Govern", defensa Guinjoan. Aquell gir va servir de caldo de cultiu per obrir la porta a un futur pas del catalanisme al sobiranisme.

De fet, el trencament és clar: el 2003 un 65% de la població estava a favor del nou Estatut, el mateix percentatge que el 2013 optaria pel sí entre els votants d'un referèndum d'autodeterminació. Qui buscava més autonomia dins del sistema, ara la busca fora. I l'evolució ha estat continuada, com reflecteixen les enquestes. "Si es tracta d'un suflé, és un suflé de llarga durada", explica el llibre, que repassa un seguit de mobilitzacions sobiranistes que arrenquen molt abans de la crisi o de l'arribada d'Artur Mas al poder. En aquestes mobilitzacions s'organitza cada cop més gent -també d'entorns de CiU- i s'articula un discurs atractiu i integrador que arracona el nacionalisme i es basa en el dret a decidir.

De fet, Sanjaume assenyala que "des dels anys 80 ja hi havia insatisfacció amb l'autonomisme i es reclamava més autogovern". La sentència de l'Estatut del 2010 va ser l'última evidència que això no seria possible en el si de l'estat espanyol.

El sobiranisme és d'esquerres

Així mateix, a diferència d'altres moviments secessionistes del món, en aquest cas "la teoria que les elits inventen una situació per defensar els interessos propis fa temps que no s'aguanta", segons Rodon. Una evidència d'això són les diferències entre les prioritats de les bases i els líders del moviment, com apunta Sanjaume: "Vivim una paradoxa clara: el món sobiranista carrega a l'esquerra i, en canvi, políticament el lidera el centredreta. Tard o d'hora això sortirà, es reclama més benestar, però no és l' Espanya ens roba de la Lliga Nord, sinó un projecte per viure millor".

Què vol dir tot això? Que, per molt que amaini la crisi, els líders dubtin o la consulta no arribi fins al 2016, el procés és de difícil reconducció. "Això és un xoc de trens", afirma Guinjoan. Un xoc, com tots, que no està exempt de riscos, tot i que els autors del llibre minimitzen les possibilitats de la temuda "divisió de la societat" sobre la qual alerten PSC, PP o C's. "Som en una cruïlla crítica, com als inicis del segle XX, la Segona República o la Transició, però en lloc de canviar Espanya, ara se'n vol marxar", conclou Rodon.