L'Estat no estalvia en ambaixades
BARCELONAEl govern espanyol vol controlar l'acció exterior de les comunitats per llei i, singularment, la de Catalunya, atès que en aquesta legislatura Artur Mas ambiciona internacionalitzar el procés que passa per celebrar una consulta sobre l'estat propi el 2014. Ho fa per motius polítics, però, segons el ministre d'Afers Estrangers del gabinet de Rajoy, José Manuel García-Margallo, també per eficiència econòmica i per impedir el "malbaratament". Al seu dia el ministre va animar les comunitats a tancar delegacions a l'estranger, ja fossin institucionals, comercials o culturals, i a integrar-les a la vasta xarxa diplomàtica de l'Estat. Algunes, com el País Valencià, ho van fer. D'altres s'hi resisteixen. Catalunya manté cinc delegacions (la passada legislatura el govern de Mas va tancar la de Buenos Aires) i una seixantena de plataformes comercials i oficines turístiques o de l'Institut Ramon Llull.
La Generalitat busca impulsar l'acció exterior, però per ara hi destina pocs diners. És el contrari del que fa el govern espanyol, malgrat que el pressupost global del ministeri d'Exteriors (1.492 milions el 2013) ha baixat. La retallada en cultura -dels fons destinats a l'Institut Cervantes, que fomenta la cultura espanyola a l'exterior- i en ajuda al desenvolupament -Zapatero havia mimat la cooperació- és severa. El ministeri gasta el 40% del pressupost total de l'administració de l'Estat en cooperació. Margallo gestiona encara 656 milions d'euros tot i haver retallat un 46% el 2012 i un 30% enguany.
De la retallada se'n salva, però, l'aparell diplomàtic. És dels pocs departaments de l'Estat que veu incrementades, per bé que de manera quasi anecdòtica, les partides. El pressupost per a acció exterior passa, el 2013, de 761 milions a 764 milions. Permet pagar funcionaris i mantenir les 119 ambaixades espanyoles a altres països i les 10 permanents a l'ONU, l'OTAN o la UE. Cal sumar-hi 92 seus consulars en capitals de segon ordre. Als 764 milions per diplomàcia a l'exterior s'hi afegeixen uns altres 21 milions en concepte d'aportació espanyola a la comuna europea.
El govern espanyol considera estratègica la política exterior, i la severa crisi, que ha provocat el rescat bancari d'Espanya i fortes retallades socials, només s'ha traduït en gestos simbòlics en aquest àmbit, com el tancament de les ambaixades al Iemen i Síria (el cost de seguretat era massa alt) i Zimbàbue. També han abaixat la persiana el consolat de Larraix (un dels set del Marroc) i els de Valença do Minho i Vila Real de Santo António, a Portugal. Hi ha previstos altres tancaments a l'Àfrica i integrar els diplomàtics espanyols a les delegacions de la UE. Però es compensen amb l'obertura de nous consolats o ambaixades a Rússia i països del Caucas i l'Àsia, on la presència era dèbil.
Però si s'ha de jutjar pel que es constata de fonts diplomàtiques diverses, i pel que fa mesos que denuncia a Twitter el diputat d'ERC Pere Aragonès amb l'etiqueta #cosesdelboe, el ritme de vida dels diplomàtics espanyols és alt malgrat el context econòmic. Al marge dels edificis de l'ambaixada, cada seu amb ambaixador té una residència per al cap de delegació. Són, per tant, un mínim de 129 cases (algunes són de lloguer, i d'altres, propietats històriques, com el palauet del Vaticà) que poden estar o no dins del recinte de l'ambaixada. A París, per exemple, l'Estat hi té, segons ha afirmat en respostes a preguntes d'ERC al Congrés, vuit seus en propietat. Quatre són residències per als ambaixadors, que, a més de per viure-hi, solen usar-se per a recepcions: la de l'ambaixador té 1.600 metres quadrats, la del representant davant l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) 400 metres quadrats, la de l'ambaixador a la Unesco 450 metres quadrats i la del cònsol 220 metres quadrats.
Palaus de 2.000 metres quadrats
Dels 92 consolats alguns tenen casa, però Exteriors no diu quants són i recorda que, si és el cas, el cònsol no cobra el plus d'habitatge. Fa tres anys Espanya va gastar-se gairebé 1,8 milions a construir habitatges per a diplomàtics a Londres, i la nova residència a Malabo, la capital de Guinea Equatorial, té 1.567 metres quadrats per a l'ambaixador, a més de 12 cases (6 dúplex adossats i 6 apartaments) per a funcionaris que hi ha destinats.
La majoria de les residències d'ambaixadors són autèntiques mansions, cares de construir o mantenir i que requereixen un gens menyspreable desplegament de personal de servei local, a més dels xofers o jardiners. La casa de l'ambaixador espanyol a Washington té, per exemple, 2.000 metres quadrats de superfície. D'entre les últimes que s'ha construït destaca la residència de l'ambaixador al Marroc, que va costar 6,3 milions d'euros [foto que il·lustra l'article], però d'altres de projectades, com la de Canberra, a Austràlia, són encara més costoses.
El manteniment de la de Berlín, al barri de Tiergarten (dins un palau de 5.500 metres quadrats, regal de Hitler a Franco), ha requerit fortes inversions en els últims anys i ha tingut despeses notables, com 73.000 euros en dos quadres dels reis Joan Carles i Sofia. Una de les últimes inversions adjudicades (al desembre) és a Amman, a Jordània. Per posar al dia l'ambaixada, Espanya gastarà 4,8 milions. El 2012 l'Estat va gastar 9 milions en obres a les ambaixades i 43 en material i subministraments, només dos milions menys que el 2011.
¿I com ho justifica el govern espanyol? Un portaveu d'Exteriors explica a l'ARA que són els ambaixadors els que eleven a Madrid "propostes motivades" d'obres als edificis consulars, ja siguin els administratius o la seva residència, i que funcionaris del cos superior d'arquitectes de l'Estat adscrits al ministeri revisen la petició. Es decideix "en funció de la necessitat i la situació econòmica" i, si s'aprova la proposta, l'ambaixada ha de presentar tres pressupostos perquè els arquitectes triïn.
A la pregunta de quin és el criteri per decidir com de luxosa ha de ser una residència d'un ambaixador o si ha de tenir o no prestacions com una piscina, la resposta és més aviat vaporosa: "Tot ho fem en funció del que sembla raonable i ens comparem amb la situació de la resta de delegacions diplomàtiques europees. No fem res no justificat", es defensen.
