L’esquerra valenciana es fa forta al cinturó roig
Compromís desplaça el PP com a primera força en un grapat de barris de la capital i en municipis del voltant
M. GUINJOAN / T. RODÓN / M. SANJAUMED’un control gairebé absolut a perdre-ho gairebé tot. El Partit Popular ha vist en una setmana com les seves majories s’esvaïen. Després d’haver-se mantingut al poder en gairebé totes les institucions valencianes durant més de dues dècades, la sensació que poden tenir els populars arran dels resultats del 24-M és d’haver patit una patacada històrica. El candidat a la presidència de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, va aconseguir ser el més votat -més de 650.000 vots i 31 diputats- però pel camí ha perdut més de la meitat dels sufragis i 24 diputats. Vist com anaven les enquestes, els populars no s’han pogut recolzar en els escons de Ciutadans, de qui es pressuposava que tindria la clau de la governabilitat. Al final, la seva candidata, Carolina Punset, ha tret uns resultats molt més baixos dels esperats i el seu paper pot ser testimonial.
La intensitat del canvi ha tirat per terra gairebé totes les prediccions prèvies: durant la campanya electoral, el debat se situava en si EUPV -el referent valencià d’Esquerra Unida, amb l’hiperactiu Ignacio Blanco al capdavant- aconseguiria superar el llindar del 5% dels vots a tot el País Valencià, barrera electoral a partir de la qual s’atribueixen els escons. Sorprenent més d’un, Blanco el primer, EUPV s’ha quedat fora de l’hemicicle, però malgrat tot els partits d’esquerres han aconseguit una majoria folgada.
Però si hi ha un guanyador moral del 24-M és Compromís. El manresà Joan Ribó aconsegueix pràcticament igualar a la ciutat de València la totpoderosa Rita Barberá, alcaldessa des del 1991, en guanyar en 33 dels 85 barris, molts dels quals fins ara eren aliens a la formació valencianista. Compromís també assoleix posicions de força en altres ajuntaments importants, com Paterna, Sueca, Dénia, Ontinyent i Vila-real. A nivell autonòmic, Mónica Oltra situa la formació amb més de 452.000 vots, uns 50.000 menys que el PSPV de Ximo Puig, segona força a les Corts valencianes tot i perdre 10 diputats respecte al 2011.
Els bastions de Compromís
El canvi, en perspectiva històrica, és d’una magnitud considerable. L’any 2003 el Bloc i Esquerra Verda es van quedar amb el 4,75% dels vots i no van aconseguir entrar a les Corts Valencianes. Ara, les comarques de la Ribera i la Vall d’Albaida s’erigeixen en importants bastions i, en total, Compromís és primera força en cinc comarques. En cinc més -com el Camp de Túria o les comarques de l’Horta- s’erigeixen en segona força. L’antic cinturó roig de l’Horta és ara molt més taronja, el color de Compromís. S’han produït fins i tot alguns canvis sonats, com el de la ciutat de Sagunt, on ha sigut la força més votada, tot i que el 2011 va aconseguir la tercera posició. Sembla clar que la coalició ha aconseguit superar els seus límits de votants naturals. A més dels tradicionals electors del Bloc, Compromís ha arrossegat ciutadans àvids de regeneració democràtica i ètica i altres perfils que no volien donar el seu suport a una formació d’àmbit estatal. D’altra banda, l’“orgull” valencià sembla que ha abandonat el PP, i ho ha fet de la mà de Mónica Oltra, que se l’ha fet seu després d’una legislatura d’oposició hiperactiva.
Més enllà del cas de Rita Barberá, hi ha nombrosos exemples de dràstiques caigudes del PP. A Xàtiva, el polèmic Alfonso Rus ha acabat tercer. A Ontinyent, el PP ha passat de 10 a 3 regidors. Com a places fortes, el PP mantindrà amb majoria absoluta la Diputació de Castelló, necessitarà tan sols el diputat provincial de C’s per aconseguir governar a la d’Alacant i mantindrà l’alcaldia de Gandia si pacta amb C’s. És encara una incògnita com evolucionarà un partit que s’ha teixit, en els últims anys, a base de complicitats de tota mena. L’extensa xarxa de poder i el personal que en vivia -des de la RTVV fins a les diputacions- perdran de sobte aquests privilegis. I la ferida de la corrupció segueix sagnant, com demostra la detenció divendres de Serafín Castellano, delegat del govern espanyol al País Valencià i exconseller de Governació.
Solidesa d’un PP en hores baixes
L’escenari polític valencià, sempre intens, destacarà en el futur per dues qüestions. La primera, l’elevada fragmentació, a les Corts i arreu del territori. La capacitat de Compromís, del PSPV i de Podem per entendre’s i oferir un projecte alternatiu -així com evitar tensions innecessàries- pot consolidar un canvi a llarg termini. Tanmateix, la feina és titànica i qualsevol pífia pot fer reviscolar un PP ara tocat però que manté unes sòlides bases.
En segon lloc, un cop passi pel purgatori, el PP valencià tornarà a greixar l’engranatge per recuperar el poder. Els substrats hi són -és encara la primera força, amb una implantació territorial molt superior a la de qualsevol altre partit- i la memòria política dels ciutadans és tot sovint fugissera. Molts analistes consideren que aquest 24-M el trellat -el seny- valencià s’ha imposat. L’oposició ha aconseguit un primer element que fa uns mesos semblava impossible. Ara caldrà veure si, via pactes i projecte, seran capaços de convertir aquest pas de gegant en un nou escenari o tot plegat quedarà en un simple parèntesi.
