La Trinca, més aplaudida que Leo Messi

BarcelonaA la primera fila de cadires, Leo Messi somriu i mira la platea. Fa la mateixa cara de bo des que ha baixat les escales de l’auditori del Fòrum acompanyat de tots els guardonats aquest any amb la Creu de Sant Jordi. Segur que hi ha qui s’ha preocupat d’explicar-li bé el significat del premi, fent un resum de la llarguíssima llista de persones i entitats premiades des del 1981. Al Barça s’ho han pres molt seriosament i hi han enviat una nombrosa representació: Josep Maria Bartomeu, Carles Rexach, Guillermo Amor, Josep Maria Fusté, Éric Abidal... Segur que li han fet cinc cèntims de les opinions divergents sobre la conveniència o no de la seva elecció. Seuen tots en bateria a la filera del passadís central. Molt poca estona abans de començar passen per allà Jordi Pujol i Marta Ferrusola, que deuen escollir amb cura els actes públics on assisteixen. Aquest sí: com aquell qui diu, juguen a casa. Pujol, que va amb bastó, saluda Rexach i li recorden qui és Amor. “Jo soc la seva dona”, li diu Ferrusola a Abidal. Els fan seure a la quarta o cinquena fila, una mica de cantó, just al costat d’Helena Rakosnik. “Em sembla que deu ser la primera vegada que s’omple això”, comenta l’ex primera dama. Des del 2004? Vol dir?

És fàcil tenir la sensació que feia molts anys que no se’n parlava tant de les Creus de Sant Jordi. Passaven més aviat desapercebudes. Res millor que l’ocurrència de Messi i les ocurrències de Núria de Gispert a Twitter per revifar-ne la popularitat. Cinc o sis persones a qui pregunto mentre fem cua opinen que la renúncia de l’expresidenta del Parlament ha sigut correcta. Dues o tres, en canvi, diuen que potser no n’hi havia per tant. Si afines l’orella, però, és fàcil sentir converses amb un nom que sobresurt: “No vindrà avui l’Iceta, oi?” Qui sí que hi ha vingut és l’exconseller Jordi Baiget. Li van dir traïdor quan va deixar el govern de Puigdemont però no l’han vetat a una cerimònia tan nostrada.

Al seu discurs, la consellera Mariàngela Vilallonga cita un assagista francès i abans de dir-ne el nom tothom endevina que serà Montaigne, que deu ser la persona més citada del món mundial. El discurs està trufat de dobles sentits: “diàleg universal”, “lliure sentit de pertinença”, “societat que vol ser lliure”. La Trinca, també guardonats i també a primera fila. Seuen en el mateix ordre de tota la vida: d’esquerra a dreta, Mainat, Cruz i Pasqual. El ritme d’entrega és força dinàmic però tens temps de consultar al programa de mà l’històric de guanyadors. Descobreixes, per exemple, que la consellera va rebre la Creu fa dos anys. Deu ser especial entregar-les sent-ne tu posseïdora. Joan Rigol, per cert, també va ser conseller de Cultura i la rep avui. A Messi l’aplaudeixen bastant però no moltíssim. La Trinca el guanya per golejada. Per cloure, Quim Torra parafraseja Montserrat Roig: “La cultura és l’opció més revolucionària a llarg termini”. Li falta precisar que és la més revolucionària, però també la de pressupost públic més esquifit.