L’energia en un país molt dependent

MIQUEL PUIG: SÍ

Un camp manifestament millorable

L’energètic és un sector necessàriament regulat perquè una part té un impacte enorme sobre el medi (la producció) i perquè una altra part és un monopoli natural (el transport i la distribució). La regulació, a Espanya, és un desastre. En part perquè està sistemàticament esbiaixada en favor de les companyies productores i en perjudici dels consumidors, i en part perquè sovint ha estat objecte d’apostes insensates (pel gas en temps d’Aznar i per les renovables en temps de Zapatero). Això explica per què els preus de l’electricitat que paguem els consumidors i les pimes són entre un 30% i un 40% més que a Alemanya (la diferència amb França és encara més gran), mentre que els beneficis de les elèctriques són sistemàticament substanciosos.

No és sorprenent que els consells de les empreses energètiques constitueixin un dels destins més freqüentats per polítics retirats (Felipe González, Aznar, Borrell, Acebes, etc.). Parafrasejant-te, no seria difícil fer-ho millor que Espanya.

Això no significa que la gestió de l’energia a la Catalunya independent fos fàcil, perquè ni tenim hidrocarburs (com tenen Holanda o Noruega) ni gaire hidràulica (com Suïssa o Suècia). Hauríem de continuar important petroli i gas i seguir depenent de les nuclears que tenim, perquè les opcions de l’eòlica i de la solar no tan sols són encara molt cares, sinó que ocupen una barbaritat de territori: substituir una nuclear exigiria una superfície equivalent a la ciutat de Barcelona en un lloc prou ventós i, a més, dotar-se d’algun mecanisme per compensar el subministrament en els moments que no bufi vent.

M’agradaria pensar que la Catalunya independitzada podria esdevenir un model en gestió energètica en forma d’eficiència en la utilització i aposta per les renovables, però no em sembla un objectiu realista, almenys a curt termini. Sí que crec, en canvi, que podem aspirar que la seva gestió fos homologable a la dels millors països d’Europa, que no són gaire més eficients (en termes de consum per unitat de PIB) perquè ja ho som molt, i que van complint amb els objectius que marca la Unió Europea (reducció de CO, etc.) i ofereixen preus competitius als consumidors.

La dependència estalvia prendre decisions políticament difícils, i en el sector energètic cal prendre’n moltes. La independència, doncs, ens crearia molts maldecaps, però crec que és millor que les decisions difícils les prenguem nosaltres que no pas algú altre per nosaltres.

XAVIER FINA: SÍ-NO

La retòrica de la sostenibilitat

No en tinc ni idea. Des de la màxima sinceritat estic temptat d’expressar la meva ignorància i demanar als amics de l’ARA que omplin aquest espai amb alguna il·lustració o que canviïn el format a la manera dels mals estudiants. Si el primer de la candidatura de Junts pel Sí per Girona va poder contestar això a la pregunta pel seu model de turisme, amb més motiu ho puc fer jo. Per cert, aquest “ni idea” amb què ens va sorprendre Lluís Llach a una pregunta tan fonamental per al futur de l’economia i del medi ambient de Girona és també una expressió del que t’apuntava ahir: per èpic i legítim que sigui l’objectiu final, no tot s’hi val. Qualitat democràtica és també argumentar i defensar un programa de govern. I si no en tens ni idea, estudia.

Jo he procurat fer-ho. El diagnòstic suposo que el compartim: Catalunya no és autosuficient en fonts d’energia. Com no ho és cap estat europeu. Només el 5% del consum prové de recursos energètics propis. No tenim ni petroli, ni gas. Com en molts altres àmbits, els indicadors comparatius amb Espanya ens surten favorables: consum, infraestructures, equilibri mediambiental. I d’una manera especial en aquest àmbit, tenim (els europeus en general) molts reptes pendents en termes d’eficiència i de sostenibilitat.

Sobre les incerteses del període de transició no m’hi entretinc perquè m’has convençut: no n’hi haurà. En aquest àmbit, a més, allò que el processisme en diu desconnexió ens perjudicaria especialment: si tallen l’aixeta d’oleoductes i desvien vaixells de gas i petroli, tindríem un problema. Però això no passarà: la sortida serà negociada o no serà, no hi haurà període transitori. A més, les multinacionals del sector tampoc volen renunciar a cap mercat, i nosaltres en som un d’important.

Ara bé, si imaginem una Catalunya independent, quin model energètic tindríem?, quin compromís amb la lluita contra el canvi climàtic? En aquest àmbit -com en d’altres-, retòricament tothom és d’esquerres. Tant és així que, quan s’ha buscat algú per liderar una llista amb vocació unitària, s’ha triat a qui -almenys fins fa uns mesos- era ecosocialista. Tot això, digue’m desconfiat, em sembla sospitós. No tan sols serem independents sinó que respectarem el medi ambient, no tindrem nuclears, farem una aposta per les renovables i per una bona gestió de l’aigua. Igual que prioritzarem l’educació i la sanitat públiques. Allò que no hem fet quan hem estat autònoms, ho faríem quan fóssim independents. Potser sí.