L'#electolab del 27-S: una radiografia de la candidatura de C's

Consultor de comunicacióTemps era temps, durant la legislatura passada –la novena, del 2010 al 2012–, C's competia amb Solidaritat per ser l''enfant terrible' de la mala educació al Parlament de Catalunya. La nova política del moment prenia cos i fluïa l'ADN respectuós, conciliador i assertiu de l'il·lustre Jordi Cañas. Eren els temps de denunciar la conxorxa dels mitjans públics catalans i les escoles per "adoctrinar" i inocular el virus de l'odi a Espanya a les generacions més joves, d'esbombar la "persecució" catalana del castellà, del clàssic les ambaixades "sospitoses" i també de la conspiració del "règim" oficialista per "silenciar" el partit d'Albert Rivera als mitjans públics.

La línia més dura, l'estratègia de la tensió permanent i la gestió agressiva del conflicte i la comunicació –apresa de l'escola del PP i fins i tot fent-li competència deslleial– eren als marcadors de navegació fixats al pilot automàtic del GPS per assegurar el creixement del partit. El salt a la política estatal encara era un somni. Però el present hiperaccelerat que vivim ha convertit aquell miratge a l'horitzó en una realitat tangible que ha portat C's a fer de la seva darrera actualització una refundació important.

1. Suma:

- La moderació –temporal i tacticista?– de les actituds, el llenguatge i les imatges. La reputació de C's era fàcilment identificable en les sessions parlamentàries de control al Govern: cap somriure, l'ànima més hostil, provocadora i mal educada. Avui el tarannà ha fet un gir de 180 graus: la imatge dolça, tímida i evocadora de la candidata Arrimadas, s'eviten les aspreses i l'hostilitat, es recupera en campanya el català a la majoria de les intervencions davant els mitjans, als cartells electorals se somriu com mai i els espots electorals volen imitar l'univers més humà d'Aaron Sorkin –creador de la sèrie de televisió 'The west wing'–. L'objectiu és no entorpir ni distorsionar el salt a l'Estat d'Albert Rivera i ajudar a consolidar una imatge moderna, càndidament neutra i absolutament maquillada de moderació. Aquesta estratègia de laboratori s'allargarà –almenys– fins a la nit electoral al desembre.

- Aconsegueixen marcar distància amb l'estil sorollós d'Albiol. Mentre aquest empaita electors durs i nostàlgics, Arrimadas pretén superar l'etapa resistencialista del partit per ampliar el perímetre tot festejant votants metropolitans del PSOE, els més moderats de CiU i els més "assenyats" que Duran i Lleida.

2. Resta:

- Moviment –de la vella escola– inspirat i dissenyat de dalt a baix, on les elits, la jerarquia i el personalisme esdevenen valors absoluts. Tot es basa en la imatge i en els platós de TV. L'aparença d'obertura i modernitat és només un miratge: s'omplen la boca de primàries, però resulta que no són primàries obertes, sinó bloquejades i selectives: aquelles que reserven els primers llocs per als que manen.

- Aquest canvi d'actituds vitals –dels 'hard-liners' de Jordi Cañas a les formes endolcides i suaus d'Arrimadas– pot ser percebut com una evolució poc autèntica i natural, fins i tot com a oportunista, artificial i de laboratori. I potser amb data de caducitat.

- Més enllà dels platós de TV hi ha poca ànima, poca substància, poc recorregut i poca profunditat, només una equidistància estudiada i calculada. Cal reconèixer que en el context de la societat espantada on vivim, és un camp abonat perquè en termes polítics i electorals sigui irrellevant els valors, les idees, els programes electorals, l'estil de lideratge o els compromisos públics: amb una bona telègenia n'hi ha prou per crear un referent social.

- La jerarquia personalista situa un repte important a C's: el moment en què Rivera, instal·lat a Madrid i concentrat en el seu prota-EGO-nisme, cedeixi tot l'espai i les regnes a Arrimadas i aquesta s'hagi de guanyar el respecte, la reputació i el lideratge del grup parlamentari caminant sola, sense convertir-se en una actriu secundària.

3. Multiplicaria:

- Preparar-se i reforçar-se ideològicament, organitzativament i emocionalment per quan l'onada de la moda C's abaixi el seu grau d'intensitat; quan els despatxos oficials deixin de trucar, ajudar i finançar; quan els facilitadors deixin d'atendre trucades o quan les televisions deixin de mostrar interès a reservar aparicions dels seus líders... Aquesta situació arribarà, com arriba a tots els partits polítics. Avui C's és tot i no és res: ambivalència calculada i equidistància de laboratori –"ni de dretes, ni d'esquerres", "ni federalistes ni immobilistes", "ni centralistes ni descentralitzadors"...– C's ha de decidir què vol ser, quin és el model ideològic, econòmic o institucional que defensa, quines són les seves posicions i els seus valors identificadors. La indefinició calculada està molt bé quan els vents bufen a favor, però els vents poden canviar i sense la solidesa ideològica, estratègica i organitzacional, el cas UPyD pot tornar a passar.

4. Divideix:

- Quan tornen els Cañas i companyia a la primera línia? L'ànima original i autèntica de C's, la més hostil i més dura –ara guardada al congelador– pot aparèixer i comprometre la moderació dolça amb què s'ha maquillat el partit. Divendres passat un dels seus ideòlegs relacionava la Diada de la Meridiana amb ETA. Aquesta sortida del guió va despertar les alarmes del partit d'Albert Rivera. Aquesta ànima dura i contundent existeix i malda per recuperar espai públic i el seu estat natural. La domesticació està sent dura i l'exili a Brussel·les no es paeix bé.

- C's és un estat d'ànim i una moda promoguda per les TV, com un telepredicador esponsortizat pels grans poders financers i econòmics de l'Estat com a resposta al neguit que van provocar Pablo Iglesias i Podem. Els d'Iglesias mimen, alimenten i fan protagonistes les bases, mentre que a C's tot és suflé artificial i culte a la personalitat. No hi ha partit, cos ideològic, ni quadres al darrere, i per molt maquillatge, això es correspon als manuals vells i a la vella política.