Una legislatura en fase surrealista
MadridLa legislatura teòricament iniciada fa un any ha entrat en una fase surrealista. Segons el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page (PSOE), qui marca l'agenda política i decideix les prioritats del país és l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont. Afirmacions d'aquesta mena constitueixen sobretot una queixa. El malestar del socialisme clàssic, com el que representa l'esmentat dirigent autonòmic, té a veure amb el bloqueig de les més diverses iniciatives polítiques al Parlament i la sensació general que el govern de Pedro Sánchez està travat. Per això parlo de fase surrealista.
Aquesta imatge pot guanyar molt en intensitat si finalment Puigdemont compleix la seva paraula –reiterada aquest dissabte–, apareix en un encara hipotètic debat d'investidura i és detingut per la vigent ordre del Suprem. Si tot això passa, el líder de Junts s'arrisca a anar a la presó com a mínim per uns quants mesos. El govern difícilment podrà impedir-ho. Pedro Sánchez va aconseguir ser investit president a canvi de diverses promeses, la més important de les quals va ser la d'impulsar i aconseguir aprovar una llei d'amnistia que suposés el perdó general per a tots els implicats en els fets relacionats amb el Procés. El compliment d'aquest compromís –promulgar la llei– ha obert el país en canal. El PP ha construït durant molts mesos la seva política d'oposició al voltant del seu rebuig d'aquesta mesura. I s'ha desenvolupat un front judicial en contra de l'aplicació de les previsions de la llei. Una de les frases més emblemàtiques d'aquest període la va pronunciar l'expresident del govern José María Aznar, que va encoratjar la societat en general a lluitar contra el "sanchisme" tot dient que "qui pugui fer, que faci".
No hi ha dubte que crides d'aquesta mena han tingut receptivitat en molts àmbits, en especial els relacionats amb jutges i tribunals. És curiosa la proliferació actual d'associacions del món del dret que pugnen per participar en diversos plets i causes penals obertes contra socialistes o independentistes. Es discuteixen tota mena de nomenaments fets pel consell de ministres, i en alguns casos s'ha aconseguit anul·lar-los. I s'ha trobat un filó que per ara sembla inesgotable en la investigació de les relacions de la dona del president del govern, Begoña Gómez, amb empresaris interessats en rebre subvencions públiques. Però el més important per crear la sensació de paràlisi no és tot això, sinó l'actuació del conjunt de forces polítiques que van permetre l'inici de la legislatura per dedicar-se ara a frenar-la entre retrets al govern, acusant-lo de manca de voluntat negociadora. En els últims dies ho hem vist d'una manera palmària al Congrés dels Diputats. Els socialistes no van aconseguir aprovar ni el tràmit inicial dels pressupostos ni la reforma de la llei d'estrangeria.
De vegades és útil exercir pressió sobre els aliats per obtenir rèdits legítims. Però em pregunto quin benefici ha pogut rebre Junts de la seva oposició a les dues iniciatives esmentades. I no és el primer cop. Traslladar al Congrés els motius de disputa entre partits de l'àmbit independentista català és un error. I més quan tant Junts com ERC van unir expectatives en permetre aixecar la barrera de la investidura de Sánchez, i forces per fer front a la previsible ofensiva conservadora tant per anar contra la llei d'amnistia com per oposar-se a les receptes d'un poder executiu de majoria socialdemòcrata. Seguir obstruint la tasca de govern no té res d'heroïcitat. I, d'altra banda, resulta improductiu. Es pot comprendre perfectament que el líder de Junts vulgui tornar a Catalunya sense córrer el risc de ser detingut. Però s'equivoca qui pensi que la manera de treure's de sobre aquesta preocupació, i d'obtenir garanties de lliure circulació per Espanya, és mantenir el govern i el PSOE lligats amb la corda al coll.
D'altra banda, la negociació sobre avenços en matèria econòmica i territorial mai es veurà afavorida per les polítiques de bloqueig. L'estratègia de les condicions sine qua non i de l'estrès negociador només funciona quan un candidat necessita indispensablement els vots per ser investit president del govern. El pacte del Majestic amb Aznar va ser una ganga per a Catalunya. També el País Basc i en concret el PNB van treure molt profit de l'ocasió. Però pensar que un model singular de finançament per a Catalunya s'obtindrà ara per mitjà de la paralització de la tasca legislativa i de govern, és a dir, per una pressió insuportable sobre l'actual executiu de coalició entre el PSOE i Sumar, equival a apostar per un desgast que pot tenir beneficiaris en una altra àrea ideològica. Aquest dibuix ja ha tingut alguna exposició en les esmentades votacions dels últims dies, en què Junts ha aparegut al costat del PP i Vox. I d'aquesta inusual instantània alguns han passat amb excessiva rapidesa a parlar d'una hipotètica moció de censura d'aquests partits contra Sánchez. Això sí que és fer volar massa la imaginació.
La diferència d'ERC
El contrast l'hem tingut amb la trobada de Sánchez i Aragonès. Tampoc hi ha hagut màgia en aquest cas, però sí un probable acostament de posicions. L'avantatge d'Esquerra és que no té el Suprem al clatell en les mateixes condicions que Puigdemont. Tothom es pot deixar més que pèls a la gatera en aquesta endimoniada legislatura. Ho reflecteixen els resultats de les últimes eleccions catalanes.
Salvador Illa és ara un escapat de la cursa, però la seva victòria no consisteix en presentar-se en solitari a la línia d'arribada. Tal com estan les coses, qui no necessita preocupar-se gaire és Feijóo. Vox li està deixant molt de camp lliure. I, amb les diligències sobre Begoña Gómez, el jutge Peinado està causant al govern més maldecaps que les comissions d'investigació sobre corrupció del Congrés i el Senat.
Puigdemont deia aquest dissabte que Sánchez només s'ha mobilitzat contra el front judicial quan un magistrat ha començat a investigar la seva dona. És obvi que el líder del PSOE no se n'hauria anat cinc dies a reflexionar si no existís aquest vincle familiar. Però el que ha fet el govern és combatre l'ofensiva judicial en el seu terreny, utilitzant els ressorts de la llei. Optar, en canvi, per la via del simple desafiament –com Puigdemont anuncia– no té ara un bon pronòstic.