La legislatura de la discòrdia: tres anys sense restitució ni unitat

BarcelonaQuan dimarts el vicepresident amb funcions de president, Pere Aragonès, signi el decret de convocatòria de les eleccions del 14-F, rubricarà l’epitafi d’una legislatura convulsa. La que va de la promesa incomplerta de la restitució -només Josep Lluís Trapero ha tornat al seu càrrec- a la inhabilitació d’un president en actiu. Tres anys marcats per les conseqüències de la repressió primer i d’una pandèmia després, i que si ha tingut un fil conductor ha sigut el de les diferències entre dos socis -JxCat i ERC- que, malgrat tot, volen tornar a governar junts.

Investidura de Puigdemont

La primera topada no va trigar a arribar. El 30 de gener a les tres de la tarda només els diputats de la CUP estaven asseguts al seu escó per investir Carles Puigdemont. Ho feien com a símbol de protesta perquè el president del Parlament, Roger Torrent, havia decidit no tirar endavant una nova desobediència al Tribunal Constitucional. “Això s’ha acabat. Els nostres ens han sacrificat”, va dir Puigdemont aquell dia en un missatge a Toni Comín. Era la primera d’un seguit d’investidures fallides: la de Jordi Sànchez, a qui el Tribunal Suprem no va deixar sortir de la presó per defensar la seva candidatura a president, i la de Jordi Turull, a qui el jutge Pablo Llarena va tornar a enviar a la presó en la jornada de descans entre el primer i el segon debat d’investidura.

L’elecció de Torra

La falta d’un nou president investit mantenia el 155 vigent, i després de tres investidures fallides, al mes d’abril s’imposava la necessitat de buscar un candidat efectiu. Després de 10 dies empresonat a Alemanya, Puigdemont va ungir Quim Torra com a successor a la Generalitat. Representant de l’ala dura de Junts, en el seu debat d’investidura Torra va prometre diàleg i república independent en quatre anys, però les seves pretensions es van començar a frustrar aviat: la Generalitat no va poder superar el veto de la Moncloa per restituir els consellers Jordi Turull, Josep Rull, Toni Comín i Lluís Puig. Era la segona renúncia del pla independentista en pocs mesos.

Parlament, focus de tensió

Tampoc va trigar el segon gran moment de divisió entre socis al Parlament. La gestió dels vuit diputats presos i exiliats suspesos pel Tribunal Suprem va fer evident que la repressió no s’aturava i que l’independentisme tenia problemes per respondre-hi de forma unitària. El debat sobre com aplicar la suspensió dictada pel Suprem va obrir una pugna entre JxCat i ERC que va provocar la suspensió de fins a dos plens -un al juliol i un altre a l’octubre- i una demanda de Puigdemont contra Torrent davant del Tribunal Constitucional per haver-li impedit votar, ja que considerava que sense estar empresonat no se li podien suspendre els drets. El president del Parlament s’erigia ja en una de les dianes habituals de JxCat.

Sánchez president

L’impacte de les decisions judicials ha sigut l’altre fil conductor de la legislatura. També el d’aquelles que no tenien a veure directament amb el Procés. El 28 de maig del 2018 l’Audiència Nacional desencadenava un terratrèmol a la política espanyola. El PSOE va aprofitar la condemna del PP per la Gürtel i, de bracet d’Unides Podem, ERC, el PDECat i el PNB, va desallotjar Mariano Rajoy de la Moncloa amb la primera moció de censura exitosa de la història d’Espanya. La promesa de diàleg dels socialistes obria una finestra d’oportunitat i, un mes després de la moció, Sánchez rebia Torra a la Moncloa: “M’ha agradat”, admetia el cap del Govern després de la trobada. Era un primer pas per a la distensió que va culminar amb la cimera de Pedralbes el 20 de desembre, on els dos executius van acordar buscar una solució política al conflicte en el marc de la “seguretat jurídica”. Un camí frustrat poc després per la negativa del PSOE a introduir la figura del relator en les converses i el rebuig d’ERC i el PDECat als pressupostos generals de l’Estat. L’independentisme posava així data de caducitat a la legislatura espanyola el 13 de febrer del 2019, un dia després que els presos polítics seguessin al banc dels acusats.

Quatre eleccions en un any

Les successives cites a les urnes van marcar l’equador de la legislatura. Només l’any 2019 hi va haver unes generals a l’abril, les municipals i europees del maig i, poc després de la sentència a l’octubre, unes altres espanyoles el novembre. Si a nivell estatal el PSOE va aconseguir reforçar la seva majoria, a Catalunya ERC va guanyar per primer cop uns comicis estatals el 28-A -repetiria primer lloc el 10-N- i va imposar-se a JxCat a les municipals, mentre que els postconvergents, amb Carles Puigdemont de candidat, van guanyar les europees. La posterior gestió dels pactes locals va encruelir el pols entre els dos principals partits independentistes, que van pactar un contra l’altre en diferents institucions gairebé sempre de bracet del PSC. Sant Cugat del Vallès, Figueres, Tàrrega o la Diputació de Barcelona van passar a ser una arma llancívola habitual -encara ara es fa servir- en la pugna, cada cop menys soterrada, dels dos socis de govern.

La sentència de l’1-O

Però si alguna cosa va ser el 2019 és l’any del judici i de la sentència. Els quatre llargs mesos que va durar la vista al Suprem van desembocar en una condemna d’entre 9 i 13 anys de presó per sedició. Queia l’acusació de la rebel·lió, però la duresa de la sentència va indignar el país i va encendre els carrers. Les protestes, inicialment canalitzades a través de Tsunami Democràtic, van derivar en una setmana d’aldarulls per tot el país, amb enfrontaments duríssims entre policies i manifestants. L’independentisme entrava en un terreny desconegut, amb les grans manifestacions massives i cíviques convivint amb un altre tipus de protesta inèdita fins llavors, la de les flames i les barricades. “Això s’ha d’aturar ara mateix”, va arribar a dir Torra en una compareixença de matinada quan ja mig país cremava i ell ja havia posat en el punt de mira el conseller d’Interior, Miquel Buch, per les imatges de Mossos carregant durament contra manifestants. La resposta a la sentència va desbordar el Govern i els partits, incapaços de trenar una resposta institucional a l’altura. La proposta de Torra -a qui Pedro Sánchez va negar la interlocució pel seu paper davant els aldarulls- per tornar a exercir l’autodeterminació no va trobar suport ni dins de JxCat.

La pancarta de Torra

A mesura que avançava la legislatura, de fet, la solitud de Torra s’anava fent més evident, i acabaria sent l’espurna del final precipitat de la legislatura. Ell va prendre en solitari la decisió de mantenir el llaç groc al Palau de la Generalitat malgrat els requeriments de la Junta Electoral, la qual cosa el va portar a un judici al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i a la posterior inhabilitació. Però a la batalla judicial, de nou, s’hi va afegir un combat entre socis. La Junta Electoral, amb una altra decisió sense precedents, va retirar l’escó al president abans fins i tot que el Suprem confirmés la seva inhabilitació. Amb l’acatament de la decisió per part de Torrent, la fractura entre JxCat i ERC es feia insalvable. Ho certificava la fotografia de mig Govern aplaudint Torra dret al Parlament mentre l’altre mig feia cara de pomes agres, i ho verbalitzava el president amb una frase que havia de ser un epitafi: “Aquesta legislatura no té més recorregut polític i ha arribat al seu final”. La pandèmia, però, havia de frustrar també aquesta promesa.

El pacte ERC-PSOE

A aquestes altures JxCat i ERC ja es movien en plans diferents. La negociació entre els republicans i el PSOE per investir Pedro Sánchez va durar 35 dies, i el 2 de gener d’enguany el consell nacional d’Esquerra ratificava l’acord: s’investiria Sánchez a canvi de crear una taula de diàleg entre el govern espanyol i la Generalitat per intentar negociar una solució política al conflicte entre Catalunya i Espanya. La taula, que reprenia el fil de Pedralbes, es reuniria per primera vegada el 26 de febrer a la Moncloa, però ja no ho faria més. La pandèmia i l’agonia de la legislatura van ser les excuses.

El covid també divideix

La pandèmia va aturar la taula de diàleg i el calendari electoral, però no els retrets entre socis. La brega constant sobre quines mesures cal prendre és viva des del primer dia i encara perdura, però té en el vespre del 30 de maig un cas paradigmàtic. ERC anunciava un acord amb el PSOE per aprovar la sisena pròrroga de l’estat d’alarma, i Torra, contrari a allargar-lo, es rebel·lava. “El pacte no vincula la Generalitat”, explicaven aquella nit de vertigen des de Presidència. Era una de les moltes topades que encara havien d’arribar i que ja no serien per l’estratègia del Procés, sinó per confinaments perimetrals, tests ràpids, residències o restriccions.

Pressupostos i eleccions

Encara sumit en el primer impacte de la pandèmia, el Govern va poder donar-se una bona notícia. Amb el suport dels comuns, el 24 d’abril el Parlament va aprovar els pressupostos catalans del 2020, els primers en tres anys. L’alegria, però, tenia lletra petita. Els comptes s’havien dissenyat abans de l’arribada del covid i, per tant, en certa mesura naixien desfasats. Amb els pressupostos aprovats, s’obria el debat sobre quan convocar eleccions -si abans o després de la inhabilitació de Torra- i l’última gran pugna entre socis, ja que ERC defensava convocar-les abans que el Suprem decidís i JxCat volia esperar. Finalment Torra va tornar a fer cas a Puigdemont i -després d’una crisi de Govern in extremis que va fulminar Miquel Buch, Àngels Chacón i Mariàngela Vilallonga- va deixar que fos el Tribunal Suprem qui posés data de caducitat al seu mandat a l’inhabilitar per primer cop un president de la Generalitat en actiu, i així s’obria un període d’interinitat que es començarà a acabar dimarts amb la firma del decret de convocatòria. La legislatura acabava com va començar, sense president.