Del 'lawfare' al 'laissez faire' passant pel 'déjà vu'
BarcelonaLa principal incògnita de les eleccions d'aquest diumenge és si el PP aconseguirà avançar el PSOE i amb quin percentatge de vots. Molta gent es queixa que s'ha parlat poc d'Europa i molt dels motius de confrontació interna. Entre ells, per damunt de tots, la investigació sobre Begoña Gómez –la dona del president Pedro Sánchez– i les seves relacions empresarials. I també, en paral·lel, sobre el comportament dels jutges que, com Juan Carlos Peinado, que investiga aquest cas, decideixen fer citacions amb implicacions polítiques en plena campanya electoral. En tot cas, la crítica relativa a l'orientació que els partits han donat a la cita del 9 de juny és en part un exercici d'hipocresia.
Tothom sap que en unes eleccions es mesura el grau de confiança en les respectives forces polítiques. Resulta lògic, per tant, que el joc entre els partits consisteixi a veure qui pot causar erosió i si pot ser el daltabaix de l'adversari minant-ne la credibilitat. Hi ha molts motius per preocupar-se pel futur d'Europa, però aquests comicis, com tots, passaran a la història de les convocatòries electorals en funció dels canvis que puguin anunciar en el mapa polític intern.
El món al revés
La batalla s'ha traslladat tant cap a l'àmbit judicial que ara ja tothom es creu víctima de lawfare, és a dir, de persecució forçada des dels tribunals. Per al sistema, la pitjor conclusió és aquesta, perquè estem degradant i pervertint el funcionament de les institucions, especialment les de la justícia. No té cap sentit que el Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) autoritzés una convocatòria per resar el rosari a cent metres de la seu del PSOE, al mateix carrer Ferraz, a l'exterior de l'església que hi ha a la cantonada següent. La pregària era contra la llei d'amnistia i en plena jornada de reflexió. No es poden publicar enquestes a les portes d'unes eleccions per no influir en els votants. Però el tribunal esmentat no va trobar objeccions perquè es convoqués un acte religiós amb clares finalitats polítiques, poques hores abans de l'obertura dels col·legis electorals. És el món al revés. O, ben mirat, potser del que es tracta –permeteu-me la llicència i el joc de paraules– és que estem passant del lawfare al laissez faire, és a dir, a una versió equivocada i desconcertant de drets fonamentals com el de la llibertat d'expressió.
Soc conscient que he utilitzat l'expressió laissez faire en un sentit impropi. Com sabeu, aquestes dues paraules –dites així, en francès– provenen del debat sobre teoria econòmica, en defensa del lliure mercat. Però aquesta expressió, aplicada a la nostra realitat política, també té tot el sentit si la identifiquem com a descriptiva d'una permissivitat mal entesa, d'una etapa en què sembla que res estigui sota control, en què res, o gaire bé res, sembla que sigui al seu lloc. Els jutges, per exemple, es van fer virals el dia que van sortir a les portes dels seus tribunals per protestar contra el govern amb la toga posada. El motiu també era la llei d'amnistia, que per cert es va aprovar al Congrés el 30 de maig i encara no s'ha publicat al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE), condició indispensable perquè entri en vigor.
Pagar amb la mateixa moneda
En definitiva, tenim el país fet un desgavell. La lluita política –amb fang o sense fang– és cada cop més cruenta. Després de les eleccions sol costar formar governs i quan es poden constituir és a base de pactes complicats que comporten equilibris inestables. La versió més perniciosa del laissez faire, aplicat per cansament a la política, pot acabar sent el “ja s'ho faran”, tan català. O en altres casos derivar cap aquell “que us bombin” amb què Xavier Trias va desitjar bon vent a la resta de regidors de l'Ajuntament de Barcelona per la seva política de pactes. Ara bé, aquesta mena de deutes se solen pagar amb la mateixa moneda. Caldrà veure com acaba la negociació per constituir la mesa del Parlament, com a pròleg del debat d'investidura. De vegades, allò que no s'aconsegueix amb una victòria electoral s'obté després d'una derrota. En tot cas, el que tindria poc sentit és obrir un nou capítol d'enfrontament de la cambra catalana amb el Tribunal Constitucional.
La sentència recent de l'òrgan de garanties sobre l'exconseller Lluís Puig té precedents. En rigor, no és una novetat. El Parlament sap que el vot telemàtic és per a casos taxats, com una malaltia. Hi ha, per tant, una doctrina consolidada sobre la qüestió. La reforma del reglament de la cambra que volia permetre el vot a distància no va ser recorreguda només pel PSC, sinó també per Ciutadans. Aquesta segona impugnació encara no està resolta, però quan arribi la sentència serà igual que la dictada ara donant la raó al partit de Salvador Illa. Ni Puig ni Puigdemont, per tant, podran votar per elegir els membres de la mesa si s'acaten les decisions del TC. El contrasentit és que sí que podria fer-ho el diputat d'ERC Ruben Wagensberg, acreditant la situació de malaltia. Wagensberg va marxar a Suïssa, però no hi ha una ordre de detenció del Suprem contra ell, com sí que hi ha en el cas de Puig i Puigdemont. El Constitucional ja ha dit que per exercir el vot telemàtic “no pot ser tinguda com a circumstància constitucionalment vàlida aquella en què es troba qui voluntàriament ha decidit eludir l'acció de la jurisdicció penal espanyola i sobre qui pesa una ordre judicial de cerca i captura”.
La verdadera patata calenta li arribarà al Constitucional quan es comencin a presentar els anunciats recursos contra la llei d'amnistia. És clar que si encara no s'ha publicat al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) és per evitar que hi hagués més soroll a la campanya electoral. D'altra banda, dono per fet que la primera cosa que farà el Suprem quan la llei es publiqui i entri en vigor serà demanar un informe a les parts de la causa del Procés perquè prenguin posició i es pronunciïn sobre la seva aplicació. Més soroll. Com veieu, és un no parar. I, per arrodonir la situació, Manos Limpias ha decidit acabar la campanya denunciant que David Sánchez, germà del president del govern, serà investigat perquè “cobra un salari públic sense anar a treballar”. Després del lawfare i el laissez faire, un déjà vu amb Manos Limpias a l'atac. I alguns jutges, fregant-se les mans.
