“L’avorriment se’ns menja”: el dia a dia dels policies enviats per l’1-O

BarcelonaEntren i surten del carril bici desèrtic que comença al principi del passeig de la Zona Franca de Barcelona, d’un lloc on ningú espera veure vianants. Amb pantalons curts i samarreta, alguns caminant i d’altres corrent, sols o en grup, és fàcil reconeixer-los per com desentonen en un paisatge d’asfalt, camions, contenidors de mercaderies i naus industrials. Són els policies nacionals espanyols i guàrdies civils que viuen als dos vaixells de passatgers que fa 24 dies que hi ha atracats al port de Barcelona, el Moby Dada -guarnit amb personatges de dibuixos animats- i el Rhapsody. Un tercer vaixell, l’ Azzurra, també n’acull amarrat al port de Tarragona.

A les tres naus hi viu una bona part del contingent de prop de 6.000 homes que el govern de Mariano Rajoy va enviar per duplicar el nombre d’agents espanyols que ja hi ha a Catalunya. Havien de reprimir el referèndum, però continuen aquí, i ho faran, com a mínim, fins que “no es garanteixi l’ordre públic i la protecció dels drets de tots els catalans”, segons el ministre de l’Interior espanyol, Juan Ignacio Zoido.

“La veritat és que se’ns menja una mica l’avorriment”, diu un policia nacional que es dirigeix a l’entrada del carril bici tornant del supermercat, amb la bossa a la mà. Duu una samarreta de teixit transpirable, de les que es fan servir per anar a córrer, i vambes de running, però camina amb calma. Reconeix que al vaixell no hi està malament i, encara que preferiria estar-se més a prop del centre de la ciutat, s’entreté com pot: fent esport, sortint a fer una volta, navegant per internet o mirant la televisió. Sigui com sigui, té ganes de tornar a la normalitat. Un guàrdia civil dels enviats a Catalunya per l’1-O reconeix que “en general” tots “tenen ganes que es resolgui el tema per poder tornar amb la família”. Aprofiten les estones lliures per anar al gimnàs, al cinema o a centres comercials, competint en un karting o fins i tot fent turisme. Intenten desconnectar, però no gaire: encara que hagin acabat el torn han d’estar atents al mòbil i sempre disponibles per poder actuar en, com a molt, una hora. Tots dos diuen que mengen bé, tot i que potser els donen massa pasta. A cada cabina de quatre persones, asseguren, hi dormen dos agents.

Conviure al port

Per mantenir-se en forma molts policies surten a córrer. Això, explica el secretari del sindicat d’estibadors OEPB, Josep Maria Deop, va arribar a causar algun problema. “Es ficaven per tot arreu, i aquest és un port comercial amb un ritme de feina molt alt; és com un formiguer”, assegura. Fins i tot anaven a fer running al lloc on s’emmagatzemen els cotxes que s’han de traslladar en vaixells de transport “sense armilla reflectant ni res; te’ls trobaves per qualsevol lloc”, diu, i això va fer que dos dies s’haguessin d’aturar operacions de càrrega. Un vaixell, recorda, va salpar sense 200 vehicles que no van ser a temps de carregar per una d’aquestes aturades. Després de parlar-ne el problema s’ha resolt i corren per llocs on no destorben.

La relació entre els policies enviats a Barcelona i els treballadors del port no sempre és fàcil. L’oposició activa per part dels amarradors afiliats a la CNT, explícita al compte de Twitter @PortuariosCNT, s’ha fet fins i tot famosa. Els agents també conviuen amb pintades a la zona portuària, com una que afirma “Els carrers seran sempre nostres” en una paret del carrer A que han de veure per força els allotjats al Moby Dada quan caminen els prop de tres quilòmetres que separen la dàrsena Sud del passeig de la Zona Franca. Els estibadors de l’OEPB no són bel·ligerants amb els policies -i n’hi ha més de mil, molts més que amarradors, diu Deop-, però l’endemà de les detencions del 20 de setembre van fer un comunicat en què deien que no treballarien amb els vaixells policials. “Tenim una llarga tradició pacifista i internacionalista i hem servit gratuïtament molts vaixells d’emergència amb ajuda humanitària”, explica el sindicalista. “Vam voler respondre a aquell atac als drets civils, tot i que tenim afiliats de totes les ideologies”.

Un treballador del port que, com els agents, prefereix que no es publiqui el seu nom lamenta que des que hi ha els vaixells té la sensació que fan feina en una caserna militar. “Hi ha guàrdies civils per tot arreu armats amb subfusells”, diu. “A la mínima t’aturen per demanar-te què hi fas, allà, i els controls d’accés són molt més estrictes”, afegeix.

Un altre policia més veterà que torna cap al vaixell amb pantalons curts de color caqui i samarreta blanca de cotó reconeix que preferiria estar en un hotel, però que “amb el problema que hi ha aquí” entén que no pugui. Alguns dels agents han rebut formació sobre la realitat catalana actual. Assegura que ha estat “en condicions molt pitjors”, tot i que als vaixells hi ha agents dels dos cossos i de diferents unitats, “i n’hi ha que estan més acostumats a estar fora de casa”. Lamenta que no saben res de quan marxaran. El guàrdia civil allotjat en una altra nau creu que les càrregues policials s’haurien pogut evitar i que els han utilitzat políticament tant a ells com als ciutadans que van defensar els col·legis. Entén que els catalans han de decidir el seu futur en un referèndum legal i pactat.

Els allotjats en vaixells que han atès l’ARA no s’han sentit maltractats en cap establiment. En canvi, el portaveu del Sindicat Unificat de la Policia (SUP), Ramon Cossío, que va tenir Barcelona com a primer destí, lamenta els escraches als agents allotjats en hotels de Pineda i Calella. Ho viuen amb “amargor i impotència”, diu. Alguns policies s’han reallotjat a Peníscola en hotels de quatre estrelles.