L'auge independentista: un moviment de fons ciutadà fruit del bloqueig autonòmic
Hi ha una interpretació del procés català, molt estesa a Espanya, que ho atribueix tot a un capritx personal d'Artur Mas o, en tot cas, a una confabulació d'unes elits alienes a la voluntat popular de la majoria dels catalans. Alguns fins i tot afirmen aquests dies que la convocatòria de la consulta només busca garantir l'aprovació d'uns pressupostos.
La realitat, però, és que tota l'evidència suggereix que els termes de l'acord pel dret a decidir es corresponen amb un moviment, profund i de gran abast, en l'opinió pública. Durant més de dues dècades, l'estat autonòmic va obtenir el consens majoritari de la societat catalana.
El suport minvant a la fórmula autonòmica
Sempre hi ha hagut una àmplia voluntat d'anar aprofundint en l'autogovern, però si mirem les dades de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials, que elabora un sondeig anual des del 1991, s'observa com la preferència per seguir sent una comunitat autònoma era, fins fa relativament poc, molt majoritària. En els anys més durs de la segona legislatura d'Aznar (2003 i 2004) el suport es va erosionar, però aviat es va recuperar, coincidint amb el retorn del PSOE al govern espanyol i les expectatives lligades a l'Estatut.
L'any 2007, el suport a l'estat autonòmic va assolir el seu màxim històric, amb un 60% dels enquestats. Des de llavors, però, el suport ha anat caient en picat, una erosió difícilment predictible. Avui, només un de cada quatre enquestats considera la comunitat autònoma com el seu model preferit. I el que ha anat pujant des del 2007 és l'independentisme, i a un ritme que es va accelerar vertiginosament a partir del 2010, coincidint amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut.
El creixement del suport a la independència prové, fonamentalment, del canvi d'opinió de dos segments de l'electorat. D'una banda, el nacionalisme tradicional articulat sobretot al voltant de Convergència i Unió. I de l'altra, el segment més decididament federalista de l'esquerra catalana. Tots dos tenien en comú l'esperança d'aprofundir en l'autogovern en el marc espanyol, i sembla que en bona part han anat perdent les esperances que això sigui possible.
El mite de l'escola com a clau de l'auge sobiranista
Hi ha, encara, una altra versió àmpliament estesa en cercles espanyolistes que situa l'escola catalana com a element clau en aquest canvi. Tanmateix, si això fos cert hauríem de trobar un salt generacional important entre els que s'han educat en l'escola catalana i els que van rebre l'ensenyament nacionalcatòlic anterior a l'autonomia. De fet, tradicionalment l'independentisme era un moviment bàsicament juvenil, però en contra de la percepció general, avui ja no és així.
El suport a la independència és ara molt transversal generacionalment i trobem molt poques diferències entre grups d'edat. Només els majors de 65 anys tenen uns percentatges significativament més baixos, però això possiblement està molt relacionat amb el conservadorisme propi de l'edat.
L'Estatut i la crisi, els factors decisius
Com s'explica un canvi d'aquesta magnitud en les preferències dels catalans? A Catalunya hi ha una interpretació força compartida que ho relaciona amb la gestió que les institucions espanyoles van fer de la proposta de nou Estatut que els va presentar el Parlament el 2005 i, molt especialment, el seu escapçament a mans del Tribunal Constitucional. Des d'una perspectiva espanyola es tendeix a minimitzar-ho, però l'acceleració del creixement de l'independentisme a partir del 2010 sembla apuntar en aquesta direcció.
Però també hi juga la crisi econòmica, que va esclatar el 2008. En el context actual de fortes retallades, les conseqüències del dèficit fiscal de Catalunya s'han mostrat amb tota cruesa. La negativa del govern espanyol a negociar un nou pacte fiscal va acabar de decidir alguns sectors polítics a sumar-se a l'onada sobiranista. I és raonable pensar que la crisi ha tingut un paper en el creixement del sobiranisme.
Un moviment social eficaç i actiu
Tot això no passava en el buit. Els partits polítics i, sobretot, la societat civil organitzada a Catalunya han tingut un paper actiu en els esdeveniments dels últims anys. L'independentisme tradicional va saber actualitzar el seu discurs, fer-lo més polifacètic i inclusiu. L'independentisme ha mostrat, a més, una gran capacitat i una intensa activitat mobilitzadora, amb fites com les manifestacions de la Plataforma pel Dret a Decidir del 2006 i el 2007, la protesta contra la sentència del TC sobre l'Estatut el 2010, les consultes municipals sobre la independència (2009-2011) i la manifestació de la Diada del 2012 i la Via Catalana del 2013, de la mà de l'ANC.
És difícil de dir fins a quin punt les mobilitzacions han tingut efecte en l'opinió pública, però podem pensar que, com a mínim, han aconseguit cohesionar el sobiranisme i fer més intenses les preferències independentistes de cada vegada més catalans.
Les dades del CIS: un viatge en direccions oposades
Al mateix temps que Catalunya es decantava majoritàriament cap a la independència, l'opinió pública espanyola també començava un moviment de gran abast però en la direcció oposada. La crisi econòmica i la forta erosió de la confiança de la població espanyola en la classe política han donat popularitat als discursos que situen les comunitats autònomes en el punt de mira. Possiblement els primers a posar en circulació aquest relat foren els intel·lectuals de la fundació FAES (Fundación de Análisis y Estudios Sociales), lligada al PP, però l'emergent UPyD i sectors rellevants del PSOE se n'han fet ressò. Segons aquesta interpretació, àmpliament compartida per la societat espanyola, les administracions autonòmiques són responsables de bona part del malbaratament de recursos que hauria portat Espanya a una situació econòmica tan delicada.
I si les autonomies són el problema, la solució per a molts espanyols es diu recentralització. En el darrer baròmetre autonòmic del CIS gairebé el 40% dels enquestats preferien un model centralitzat o unes comunitats autònomes amb menys autogovern, enfront d'un 30% que es declarava partidari de l' statu quo. És un canvi ràpid i profund: el 2010 un 42% defensava l'estat de les autonomies, i el 2005 el suport superava el 50%. Tot plegat configura un escenari complex: les opinions públiques catalana i espanyola s'han allunyat molt en els últims anys, i la possibilitat d'una entesa s'ha anat fent cada cop més remota. Caminen en direccions oposades i això fa molt complicada una opció intermèdia.