L’art de Vèncer
El CIS ha anunciat, com si no fes mesos que hi estem ficats, que la campanya ha començat. Les seves dades han sacsejat els fonaments de l’esquerra clàssica. No sabem si els pronòstics es compliran, però, sens dubte, marquen els primers passos de la confrontació. I de manera fratricida: mentre el panorama de la dreta sembla clar, amb un rutilant i impassible Rajoy, l’esquerra s’hi deixa la veu. No deixa de ser un fracàs que, després d’anys d’austericidi, polítiques antisocials i cops baixos als principis democràtics constitucionals, l’esquerra, per separat, ni l’inquieti. Només es barallen pel segon lloc. Amb matisos, l’esquerra emergent acaricia superar la dreta, i el PSOE competeix per la vida, per ser segon; qui fa això acostuma a quedar tercer.
Si el CIS l’encerta, la crisi no només serà política, també serà orgànica. Sánchez segurament dimitirà la mateixa nit electoral, amb la qual cosa la política de pactes quedarà escapçada a favor del comitè federal, però també d’aquests poders, de moment sense emergir institucionalment, que estan marcant el destí de la formació socialista. El desgast orgànic haurà passat factura; alguns i alguna es penediran de no haver celebrat el congrés quan tocava, la tensió orgànica fa podrir qualsevol. Deia Sunzi, en L’art de la guerra, que no és mai beneficiós per a un país -llegiu partit - deixar que una operació militar es prolongui molt de temps.
Termòpiles del sud
En aquesta tessitura, les possibilitats que el PSOE es faci l’harakiri, abstenint-se perquè governi la dreta, són reals. Mentrestant, s’aferren al fet que no hi ha res decidit, que les eleccions es guanyen a les urnes. Tenen raó, però segueixen amb el seu objectiu: ser segons; determinats a frenar Podem malgrat que perdin la seva identitat, alhora que la neguen al seu rival. Fins i tot les seves estratègies i alternatives poden estar en qüestió. L’enquesta del CIS apunta resultats espectaculars per als seus rivals a Catalunya, de manera que l’evidència electoral deixaria en fals el seu enfocament català; una mica millor acabaria a Andalusia, tot i que potser no passaria de l’empat amb el PP. A hores d’ara, però, millorar Sánchez ja no consisteix a exhibir una victòria davant del PP, sinó en l’èpica de frenar Podem. Unes Termòpiles en versió del sud.
Podem guanya en camp aliè, els roba la pàtria, aquesta idea inaprehensible, fàcilment contaminable per banderes i himnes, i la socialdemocràcia, defensada ara patrimonialment des de les teranyines. El debat econòmic serà curiós: Garzón, que no ha sigut mai socialdemòcrata, i Jordi Sevilla, que ja es va superar per la dreta amb el seu socialiberalisme. Un comunista i un socialista, en qualitat de liberal, tal com es va definir Sevilla en la seva professió de fe (Sevilla, J., 28-12-99, El País ). Ja ho deveu haver notat, el Dia dels Innocents.
Amenaçat en les seves casernes, el PSOE no troba res millor per atacar, però ja ho deia Sunzi: no s’ha d’atacar costa amunt, ni contra el vent, ni amb el sol a la cara. Sobretot perquè, això últim, encega.
