L’àrea metropolitana, un graner de vots orfe

En tota campanya, l’àrea metropolitana de Barcelona és un dels objectius més cobejats pels partits catalans. No és estrany, ja que a l’àrea metropolitana estricta hi viu gairebé la meitat del cens electoral de Catalunya. Però aquesta vegada sembla que la batalla és més intensa que mai. Les apel·lacions al vot “de l’extraradi” de Pablo Iglesias -amb menció als avis inclosa- han cridat l’atenció de mitjans i comentaristes. Però Iglesias no és ni de bon tros l’únic líder polític que hi dedica energies. Junts pel Sí hi concentra bona part dels seus esforços. El PP ha recorregut a un exalcalde metropolità per mirar de remuntar unes enquestes catastròfiques. Ciutadans confia a consolidar posicions en el que apunta com el seu graner de vots, el PSC mira de resistir-hi i la CUP espera que la feina municipalista es tradueixi en suports el 27-S.

Per què aquesta intensitat en la batalla metropolitana? Probablement s’explica per dues raons. En primer lloc, perquè després de la decadència del PSC (que entre el 1999 i el 2012 ha passat del 50% al 21% del vot) a l’àrea metropolitana no hi ha emergit cap nova força hegemònica. Els socialistes van substituir ràpidament el PSUC, i durant anys hi han ostentat un poder electoral i institucional gairebé absolut. Però el desgast electoral i organitzatiu, i la pèrdua d’alcaldies i fins i tot de la Diputació han deixat el territori sense cap força hegemònica.

I en aquest context, diverses propostes assagen la fórmula que els situï en bona posició per heretar aquesta enorme bossa de vots. El PP ha provat d’explotar la qüestió de la immigració -amb èxit a Badalona, i sense èxit a l’Hospitalet- i ara mira d’inflamar el vot identitari espanyol. C’s confia en la tirada del seu líder i la seva forta presència mediàtica, amb una combinació particular de regeneracionisme liberal i espanyolisme de formes modernes. Podem partia en aquesta cursa amb unes expectatives molt altes, vistes les enquestes. Però sembla que el seu millor moment ha passat, i l’experiment de Catalunya Sí que es Pot no dóna els fruits que s’esperaven. En tot cas, l’àrea metropolitana és una de les seves apostes fortes, sobretot per als comicis estatals.

L’independentisme, en els seus diversos vessants, també fa assajos. Alguns més afortunats que d’altres, però en tot cas sembla que ha entès dues coses. La primera és que ser absent o residual en aquest territori és un obstacle gairebé insalvable per al projecte sobiranista. I la segona és que, per interpel·lar directament amplis segments de població que viuen en l’entorn metropolità, el nou independentisme s’ha de transformar en un nou artefacte polític. Més pragmàtic, més plural, menys carregat de símbols.

La CUP ha demostrat molta cintura política en alguns dels municipis importants, i ha aconseguit, amb fórmules diverses, participar en alcaldies tan significatives com les de Badalona, Cerdanyola del Vallès o Ripollet. La seva aliança natural amb sectors de l’esquerra alternativa de base li ha obert portes més enllà del testimonialisme.

Un territori diferent del dels 80

Tot plegat potser acabarà amb la consolidació de l’actual escenari de fragmentació. O potser algun dels actors aconseguirà acumular prou potència electoral, organitzativa i institucional per esdevenir la nova força hegemònica al territori. En tot cas, el que queda clar és que qui es miri l’àrea metropolitana amb la mirada pròpia dels anys 80 s’equivocarà. La mobilitat social i residencial, la nova immigració i l’envelliment de la vella, la barreja de població, la construcció de nous barris, la pèrdua de pes de la indústria i la creixent precarietat laboral han transformat profundament un territori format per un mosaic de petits centres tradicionals, grans perifèries urbanes i noves -o no tan noves-àrees residencials suburbanes que, si bé sempre ha sigut complex, avui requereix una mirada renovada, lliure de tòpics i oberta al matís.