El fracàs de l’alternativa dóna al PP i a C’s el control del Congrés
Homs optarà a president en un gest que la resta atribueixen a un pacte per escollir Pastor i tenir grup
MadridEl 26-J les urnes van encarir l’alternativa a Mariano Rajoy. La constitució del Congrés, aquest matí, en serà un exponent. Els acords per a la mesa, l’òrgan de govern de la cambra, seran el termòmetre del que pot passar en les pròximes setmanes. I els indicis són clars: entesa del PP i Ciutadans i bronca PSOE-Podem. Així, i encara que sigui en minoria i havent de buscar pactes a cada ple, Rajoy serà avui una mica més a prop de continuar sent president. L’acord del PP i C’s, i la falta d’acord entre l’esquerra i els grups catalans, faran possible que la fins ara ministra de Foment, Ana Pastor, presideixi el Congrés i que la mesa tingui, altre cop, majoria de dretes. Tres membres seran del PP, dos liberals (un d’ells vicepresident primer), dos del PSOE i dos de Podem. La mesa qualifica iniciatives, reparteix recursos i ordena debats però el vot dels seus membres val el mateix i el marge per aplicar el reglament és estret.
El PP concep l’acord de la mesa com l’avantsala del pacte d’investidura. Quan encara no havien negociat res, la formació d’Albert Rivera ja va passar del veto a Rajoy a l’abstenció i ara els populars esperen que segueixin per aquest camí fins al sí. D’aquesta manera, apunten al carrer Génova i assenteixen alguns al carrer Ferraz, el PSOE tindrà més difícil bloquejar una opció que ja sumarà 169 escons dels 176 que donen la majoria absoluta.
La mesa és, per valor simbòlic i perquè és el primer exercici de pacte de la legislatura, un primer round. La suma d’interessos contradictoris, vetos i falta d’interès per articular una alternativa que hauria afegit als partits pressió en clau de governabilitat va afavorir els interessos del PP. Diumenge a la nit, Xavier Domènech, cap de files d’En Comú Podem, s’havia postulat per presidir la cambra. Pensava que el sistema de votació el podia afavorir. El president del Congrés es tria nominalment i en secret. En cas que l’aspirant, tal com passarà avui, no obtingui majoria absoluta hi ha una segona votació on només es tria entre els dos més votats. En aquest cas ja només cal majoria simple per ser escollit.
Domènech volia el suport del Partit Demòcrata Català (PDC) i ERC per superar el candidat del PSOE, el fins ara president Patxi López, i enfrontar-se al del PP. Confiava que, en segona volta i veient-se en la disjuntiva entre ell i un conservador, els socialistes li farien costat. Ahir davant els obstacles dels independentistes (veien Domènech amb recel i, en el cas dels convergents, negociaven tenint en compte que els cal una interpretació més que generosa del reglament per tenir grup propi) Podem va flexibilitzar la posició. Va oferir al PSOE un acord “de reciprocitat”: si Domènech passava a la segona volta, els socialistes el votaven; si ho feia López, Podem li donava el seu sí. Per acabar-se de completar l’operació “del canvi” necessitaven com a mínim que dos dels tres grups perifèrics (ERC, el PDC i el PNB) entressin al joc.
Diumenge van començar els contactes i el primer a despenjar-se de cap pacte va ser el PNB. Els bascos no volen jugar a cavall perdedor ni volen compromisos amb les autonòmiques a la vista i van anunciar una abstenció que els estalvia incomodar el PP. De fet, Rajoy vol el suport del PSOE per ser investit però sap que durant la legislatura no hi pot comptar i no en tindrà prou amb C’s. Haurà de picar sovint a la porta dels nacionalistes per les lleis de caràcter més econòmic.
Quedaven ERC i el PDC. Els republicans no tenen ganes d’entrar al joc dels pactes i, en vista de tot plegat, van aprofundir en la seva estratègia i s’abstindran. Feien notar que el fracàs de Domènech és també el fracàs d’una Espanya diferent. El perfil de López tampoc els convencia i tampoc estaven gaire motivats (tot i que ho van debatre intensament) per ajudar el líder dels comuns, encara més tenint en compte l’actitud de Catalunya Sí que es Pot en els debats de la comissió de procés constituent al Parlament.
Amb l’antiga CDC la cosa era més complexa. Segons diverses fonts, la negociació estava condicionada per si la mesa els concedia el grup parlamentari o no. Francesc Homs ho negava amb l’argument que hi tenen “tot el dret” i que hi ha “precedents que ho avalen”. Fonts del PP van explicar a l’ARA que la condició per concedir el grup va ser, a més de tenir una actitud “positiva” en la tramitació d’algunes lleis, no alimentar “barricades” contra el PP.
El valor simbòlic de la imputació
Homs va trobar un desllorigador per no haver-se de mullar: presentar-se ell com a president. No va aclarir què votaran quan, previsiblement, no passi a la segona volta, però al PP donaven per feta una abstenció que, sumada a les del PNB i ERC, acabaria d’aplanar el camí a Pastor. El nacionalista va assegurar que es presentava com a “encausat pel 9-N” i que esperava que el “valor simbòlic” de la imputació tingués “recorregut” i li garantís suports. Va assegurar que no compartia l’acord entre el PP i Ciutadans. Fonts del PSOE i de Podem consultades donaven per bona la versió del PP sobre el grup.
A Podem ja havien assenyalat l’assumpte com la pedra de toc en la negociació. Dirigents de la formació lila explicaven que eren partidaris que una mesa controlada pels progressistes (on també pretenien donar cabuda a un representant sobiranista) permetés a Homs i els seus set companys formar grup. “Encara que no poguessin formar-ne les confluències [En Comú Podem, En Marea, A la Valenciana]. Mala sort”, deien. No hi haurà alternativa al PP i a C’s i el PDC té al sarró el grup parlamentari. I res de tot plegat ha sigut qüestió de sort.
