L’agror de la investidura fallida acosta les eleccions
MadridEl PSOE volia que dimarts a la tarda tot el protagonisme fos per a Pedro Sánchez, que ningú més intervingués i li robés pantalla. Ho va aconseguir i, per un dia, el seu líder va poder comportar-se com si hagués de ser president i exposar un programa de govern. Com que la situació era la que era (només tenia garantit el vot de 130 diputats dels 350), va esgargamellar-se reclamant el suport de Podem. Però, per si quedava qualsevol tipus de dubte, la realitat ahir, ja des de les nou del matí, va ser tossuda. Sánchez va afrontar dos debats molt agres amb el líder del PP i encara president en funcions, Mariano Rajoy, i el de Podem, Pablo Iglesias, que debutava al faristol del Congrés. La duresa de tots dos amb el PSOE no tan sols va fer que es ratifiqués que divendres al vespre, tal com van fer ahir (130 vots a favor -PSOE i Ciutadans-, una abstenció de Coalició Canària i 219 vots en contra, tota la resta), diran no a la investidura de Sánchez sinó que, a més, acosta Espanya a unes noves eleccions per intentar superar el bloqueig. Si no emergeix una solució d’urgència que sembla impossible a hores d’ara amb Rajoy i Sánchez al capdavant dels seus partits, es tornaria a votar el 26 de juny. Des d’avui comença el compte enrere de dos mesos per anar a les urnes.
L’intercanvi de retrets va ser constant entre els grans partits i entre Sánchez i els sobiranistes. Un dels efectes del seu pacte amb C’s és que el líder del PSOE ja ha fet seu el discurs unionista en relació a Catalunya. Un cop i un altre va parlar del “problema de convivència” català, que Xavier Domènech, Joan Tardà i Francesc Homs van rebatre amb força.
Complicitats només entre iguals
Les picades d’ullet també hi van ser en la sessió d’ahir, però no van servir per construir o ampliar majories. El reconeixement de Sánchez a Albert Rivera, que va distanciar-se ja del tot de Rajoy, va ser constant i també van cridar l’atenció els aplaudiments d’En Comú Podem a Tardà, d’ERC, i el petó a la boca que, després del seu bateig de foc al faristol, va rebre Domènech d’Iglesias.
Rajoy sap que, si unes eleccions no ho canvien, només pot ser president amb el suport directe o indirecte del PSOE. Això no va ser obstacle perquè carregués amb poca mesura contra Sánchez. La distància política, i també personal, entre l’un i l’altre -després que el socialista digués en campanya a Rajoy que no era “una persona decent”-és oceànica. El líder del PSOE va voler fugir de l’“i tu més” en la corrupció i, fins i tot, va dir que ell mai havia dit que el PP “fos un partit corrupte”. Rajoy ho va lamentar en la seva intervenció i, a part de despatxar amb ironia el seu pacte amb C’s (Rivera s’ho mirava lacònic), va acusar el seu rival de “mentir” i demanar un suport gratuït.
Cau l’afegit de “progressista”
Mentre Joan Baldoví (Compromís) i Alberto Garzón (IU) s’aferraven a l’esperança d’un govern d’esquerres i a la idea que ha de ser possible refer ponts els pròxims dies, les crítiques que al matí va fer Podem van servir a Sánchez per seguir descartant la fórmula (“no suma i no faré descansar la governabilitat en ERC”, deia) i denunciant la pinça del PP i l’esquerra alternativa contra ell i el seu canvi (que va deixar de dur l’afegit de “progressista”). Pablo Iglesias, en una intervenció en què es va valdre de referents com el Subcomandante Marcos i que va tenir to de míting, va desenterrar el pitjor passat del PSOE per demostrar que no havia fet net i que, amb C’s, només perseguia que no canviés res. Va citar les portes giratòries, el tràfic d’influències i, fins i tot, la calç viva en què, en els anys del GAL -tolerats per Felipe González-, van ser enterrats integrants d’ETA.
Podem va lluitar per seure al costat del PSOE a l’hemicicle. Ahir l’ambient era irrespirable. I la inquietud, evident al PP, després que Rajoy s’encarés a Sánchez i Rivera. Mentre el president en funcions ho sigui del partit serà candidat i divendres, quan acabi la segona votació, reclamarà al rei sotmetre’s al debat d’investidura. Però el dubte sobre si ha de fer un pas al costat existeix.
Amb Podem entraven al Congrés de manera ara molt significativa (65 escons) noves formes de fer política -també en gestos com petons i punys alçats-, però va quedar clar que el catalanisme també ha mutat. No tan sols perquè abans que parlés el més clàssic, que és CDC, ho fessin al matí En Comú, integrada al grup d’Iglesias, i ERC, sinó perquè es va fer evident la desconnexió. Domènech i Tardà van fer notar la contradicció del PSC amb C’s (Sánchez deia que es “pararia” la llei Wert i el liberal Villegas que la immersió era història). L’“Ens sap greu per als que es queden al regne d’Espanya, nosaltres marxem” del republicà després de fer un relat acurat dels desenganys va ressonar. Homs recordava que la solució passa pel referèndum. Rajoy i Sánchez havien coincidit dient no al dret a decidir. Va ser l’únic acord, però seguiran encallats.