L’agenda anticorrupció de Rajoy topa amb Gürtel

MadridMalgrat la pressió de Podem a les enquestes (i potser precisament per això) aquesta legislatura no hi haurà un pacte d’estat contra la corrupció. “No esperin de nosaltres cap acord global”, va deixar clar ahir al Congrés el líder de l’oposició, Pedro Sánchez. “No ens els creiem, no són de fiar”, va etzibar el polític socialista a la bancada del PP.

L’ombra del cas Gürtel i la dimissió, hores abans, de la ministra de Sanitat, Ana Mato, va enfosquir els resultats del ple dedicat, precisament, a una de les dues preocupacions més importants per als espanyols. L’altra és l’atur. Després dels últims escàndols, com l’operació Púnica i els viatge privats suposadament pagats amb diners públics del president extremeny, José Antonio Monago, Rajoy intentava recuperar ahir la bandera de la regeneració democràtica. La resolució del jutge Pablo Ruz, dimecres, sobre el cas Gürtel, però, el va tornar a situar a la casella de sortida. De fet, el president espanyol es va veure obligat a referir-se a l’adéu sobtat de Mato, que va ser la directora de la seva campanya en els comicis del 2011.

Si la primera intervenció des de la tribuna d’oradors havia sigut de caràcter propositiu, provant de socialitzar les responsabilitats i marcant un punt i a part amb el passat, en el torn de rèplica va haver de defensar l’exministra. Ho va fer citant només fragments de la resolució del jutge de l’Audiència Nacional, mesurant amb cura les distàncies. Va subratllar que no està imputada i que només hi apareix com a “partícip a títol lucratiu”, és a dir, que s’hauria beneficiat dels diners d’origen il·lícit del seu exmarit, antic alcalde de Pozuelo i implicat en la trama. La Moncloa s’aferra a la idea que, segons això, ella ignorava els suposats delictes de Jesús Sepúlveda.

El govern espanyol va deixar en mans del partit -que avui enceta a Barcelona unes jornades sobre bon govern als ajuntaments- la reivindicació política de Mato, peça important en l’aznarisme i, des del 2008, membre del pinyol marianista. “Li donem les gràcies pel seu sentit de la responsabilitat”, va sentenciar el portaveu parlamentari popular, Alfonso Alonso.

A la casella de sortida

L’argumentari de la formació per explicar-ne la sortida de l’executiu -després d’haver passat el tràngol de justificar la seva qüestionada gestió de la crisi de l’Ebola-és que ella és innocent però que s’ha sacrificat per no fer més mal a la credibilitat del govern. Però el debat al Congrés va evidenciar que, per l’oposició, no n’hi ha prou amb aquest gest per poder posar el comptador a zero. Amb la vista posada en les eleccions de l’any que ve, les diverses formacions ja només confien en les urnes per dirimir les responsabilitats polítiques que, a parer seu, el cap de l’executiu espanyol -i president del PP- es nega a assumir.

Malgrat el degoteig incessant de casos que engreixen la llista d’imputats i processats, la política espanyola és on era l’agost del 2013, quan Rajoy va comparèixer per donar explicacions pel cas Bárcenas. Llavors es va refugiar en una sòlida majoria que, formalment, es manté però que comença a emetre senyals de debilitat: l’auge de Podem ha fet niar neguit al centredreta i ha frenat tota possibilitat de col·laboració, en aquest tema, amb un PSOE que fuig de l’abraçada bipartidista. No va ser suficient que el president reconegués que hi ha hagut “problemes seriosos” a les seves files.

Sense amagar la dimensió del repte, Rajoy va proclamar que “Espanya no està corrompuda”. És més, va intentar posar la por al cos a la resta de formacions parlamentàries advertint-les del risc que assumeixen totes si s’estén la sensació d’un mal generalitzat. Si això passa, diu, només quedaria marge per als “salvapàtries de les escombres”, en una referència implícita al partit de Pablo Iglesias, és a dir, els que creuen que ja no és possible reformar l’edifici del 1978. “No neguin a ningú una escombra”, li va replicar el portaveu d’ERC al Congrés, Alfred Bosch. Pel també alcaldable per Barcelona, cal un aspirador o fins i tot un camió de les escombraries per netejar Espanya de corrupció.

Com a antídot, Rajoy va plantejar un paquet de 70 mesures, de les quals només trenta-una l’executiu considera noves. Aquestes propostes s’emmarquen en dos projectes de llei: un per controlar l’activitat financera dels partits i l’altre per regular els alts càrrecs de l’administració estatal. En aquest sentit, el gruix de les novetats posen l’accent en el funcionament de les institucions per fer més difícil que un servidor públic es deixi corrompre.

Entre les iniciatives que s’han posat sobre la taula hi ha l’obligació que els partits hagin de renovar els seus òrgans de direcció cada quatre anys i que, en aquest procés, hi participin tots els militants. Les donacions de particulars no podran superar els 50.000 euros i les de més de 25.000 s’hauran de notificar al Tribunal de Comptes i publicar-les a la seva web. En aquest capítol, el portaveu de CiU, Pere Macias, va proposar un “finançament cívic” -el popular Verkami- per permetre que els ciutadans puguin fer aportacions a un candidat en qui creuen. El govern espanyol també vol impulsar un enduriment del Codi Penal perquè el finançament il·legal dels partits sigui delicte. Promet agilitzar els macroprocessos i limitar els períodes d’instrucció; convocar noves places de jutges i fiscals, i enviar cada sis mesos un informe al Congrés amb els indults concedits.

Qüestió de credibilitat

Per l’oposició, aquesta bateria d’idees té un defecte originari de credibilitat. Rajoy sap, com va acabar reconeixent ahir, que haurà d’assumir en solitari aquesta empresa si vol recuperar el temps perdut. En l’aire hi flotava una reflexió, que alguns portaveus de l’oposició no van deixar escapar: si Mato ha dimitit per, presumptament, beneficiar-se “a títol lucratiu” de diners provinents de la trama Gürtel, ¿qui assumirà les responsabilitats al partit, ja que s’atribueix la mateixa acusació al PP? “A poc a poc el setge s’estreny al voltant del Mister X de la corrupció, vostè, senyor Rajoy”, assenyalava ahir el portaveu d’ICV al Congrés, Joan Coscubiela.

A mig any d’un cicle electoral imprevisible, Rajoy té cada cop menys marge per fer moviments contundents i l’esquerra menys interès a posar una pista d’aterratge que permeti a la dreta fer net. L’estratègia dels populars, dinamitada per la bomba Mato, era demostrar que la corrupció és cosa de tots.