El laberint del govern de coalició

Madrid¿Però que s'ha begut l'enteniment aquesta gent? M'ho preguntava fa uns quants dies un d'aquells militants socialistes de tota la vida, que ja no són a la primera fila de l'activitat política, però que encara es deixen veure de tant en tant pel Congrés de Diputats. Es referia, desesperat, a la tònica que ha anat agafant l'enfrontament entre ministeris del govern de Pedro Sánchez en relació amb la possible modificació de la llei del només sí és sí. Aquesta crisi, que no és la primera ni serà l'última, té diversos enfocaments. Hi ha el tècnic –que és el propi dels juristes–, el polític –on ja hi entra de tot, des dels càlculs electorals fins a demoscòpia més sofisticada, passant per la crònica de les fílies i les fòbies– i l'acadèmic, en què el punt de debat podria ser què ha de fer un president del govern quan se li esvalota l'equip i no se saben corregr a temps els passos equivocats.

Aquesta última perspectiva m'interessa especialment perquè té a veure amb el que en podríem dir teoria i pràctica de l'exercici del poder. La meva tesi és que Pedro Sánchez ha reaccionat massa tard als efectes negatius de la llei impulsada pel ministeri d'Igualtat. El canvi del Codi Penal es va concebre, i es va vendre, com una iniciativa per enfortir la protecció de la dona davant els delictes contra la llibertat sexual i ha tingut efectes contradictoris amb aquests propòsits, com la reducció de penes i la sortida anticipada de persones ja condemnades per aquesta mena de fets. La discussió més important no és si el govern tenia avisos que alguna cosa així podia passar o no. La cosa important és que, un cop posat de manifest que s'estaven produint rebaixes de condemnes i excarceracions, la reacció del govern, i sobretot del seu president, per sortir del laberint hauria hagut de ser més ràpida i més enèrgica.

Aquí és on volia anar a parar per establir una primera conclusió: ¿Pedro Sánchez tenia marge d'actuació per corregir el ministeri d'Igualtat i la seva titular, Irene Montero? Francament, crec que en tenia molt poc, sobretot si l'altra part es resisteix a col·laborar o senzillament no vol. Però el problema és que en els pactes entre socialistes i Podem hi ha un error de base, un pecat original. El PSOE va acceptar que als ministres del partit de coalició pràcticament no se'ls podia tocar ni un pèl. És a dir, com a president, Sánchez no pot canviar un alt càrrec de Podem amb la mateixa facilitat amb què pot prescindir d'un del seu propi partit. Qui pensi que això és lògic s'equivoca. I que consti que no estic proposant la destitució d'Irene Montero o de Ione Belarra, que li ha fet costat en tot moment.

Mirem-ho bé, això. L'actual govern de coalició és un experiment fins ara inèdit a Espanya. Era i és convenient que surti bé. És a dir, que funcioni, que garanteixi que el país funciona correctament i, si pot ser, que els trens puguin passar pels túnels que es trobin en el seu recorregut. El que fa feble un govern no és l'existència de debat intern i d'alternatives, el que li fa mal és l'exhibició de les diferències en termes d'enfrontament i la manca d'agilitat per corregir-se quan s'ha agafat un camí erroni. Tot això ha passat en relació amb la reforma del Codi Penal. Potser, en part, perquè a l'octubre, quan van entrar en vigor els canvis, hi havia altres prioritats, com ara aprovar els pressupostos per garantir que la legislatura s'esgoti.

Cost electoral?

En tot cas, davant les primeres dades alarmants sobre revisió de condemnes i la sortida d'agressors sexuals, no s'havia d'haver esperat que tot ho miressin d'arreglar la Fiscalia General de l'Estat i el Tribunal Suprem. Sí, són aparells de l'Estat, que haurien de reaccionar amb eficàcia quan es detecten amenaces greus a la convivència, l'ordre públic i els drets fonamentals, però s'ha vist que tenen més contundència quan es tracta d'un altre tipus de delictes, i no em refereixo exclusivament a algun de relacionat amb el Procés i derogat recentment. La llei del només sí és sí va obrir una via d'aigua al sistema judicial i polític, per la justificada sensibilitat davant de fets com els que van propiciar la primera sentència sobre el cas de la Manada, i és difícil d'entendre que no s'hagi vist el perill d'inundació fins que les enquestes van començar a demostrar que l'error inicial i la batalla posterior podien costar molt cars als partits de la coalició quan s'obrin les urnes a les municipals i les autonòmiques del mes de maig, i quan toquin les generals a finals d'any.

El cost d'aquesta crisi, en efecte, pot ser elevat si no actuen ràpidament els equips de rescat, pel missatge que transmet de manca de seriositat i competència. No ho vull comparar amb la broma dels túnels i els trens, perquè això és més important i més greu. Però es dona el denominador comú de la falta de solvència. Un govern no s'ho pot permetre. I aquí torno a la qüestió de la conveniència d'un exercici d'autoritat del president, perquè és qui va rebre la confiança del Congrés de Diputats per formar el seu equip. La ministra Irene Montero ha de tenir l'oportunitat de modificar la llei, no per abandonar la reivindicació del valor del consentiment per excloure el delicte d'agressió sexual. La filosofia de la reforma penal no ha de canviar. Però cal que la llei aconsegueixi els seus objectius, i això és precisament el que no està passant.

Quan quinze dels setze magistrats de la sala penal del Suprem han signat sentències que han implicat rebaixes de penes a condemnats per aquesta mena de delictes, el mur de contenció de la polèmica no passa per dir que la justícia funciona amb codis masclistes. El Suprem va elevar la qualificació dels fets i les penes imposades als integrants de la Manada amb el codi vigent fins al mes d'octubre. I la dificultat probatòria en els casos de delictes contra la llibertat sexual no es pot eliminar dient simplement que cal substituir la pregunta de “si t'hi vas resistir” per la de “si hi vas donar el consentiment”. Tant de bo fos així de senzill.

Cal, en definitiva, clarificar la llei, definir bé els tipus penals, les figures delictives, fixar de manera precisa l'escala de penes, demanar perdó a les víctimes pels defectes indesitjats de la reforma i continuar treballant. Hi ha molta feina pendent i poc temps per acabar la legislatura. Entre altres coses, fan falta la llei d'habitatge i la modificació de la llei de seguretat ciutadana, també dita llei mordassa. I un pacte de rendes si els Reis de l'Orient encara són per aquí. Ho podríem resumir en poques paraules: prioritats clares i responsabilitat per assolir-les.