Raül Romeva: "L'Estat utilitza la guerra bruta per condicionar la negociació"

Raül Romeva (Madrid, 1971) és vice secretari general de Prospectiva i Agenda 2030 d’ERC. En les últimes setmanes ha compaginat la preparació de la conferència nacional dels republicans que comença avui amb la promoció del seu últim llibre, A l’altra banda del mur (Ara Llibres), on crida a repensar les presons.

Diu que no és el mateix veure la presó que viure-la. Què és el que no s’ensenya?

— Quan ho vius prens molta més consciència de la seva magnitud i et preguntes: tot això és necessari? Per a què serveix? Hi ha la tendència a creure que fent la presó més dura i les condemnes més llargues la societat hi surt guanyant, quan és exactament el contrari. Com més llargues i dures són les presons, més alts són els nivells de reincidència.

Defensa un model de presons obertes.

— Tu pots decidir si vas cap a un model més punitiu, de càstig, o més tractamental. Si mires els dos models, n’hi ha un que presenta nivells de rehabilitació del 70% i un altre del 30%. Si des de Catalunya no hem pogut anar més enllà és perquè moltes de les coses depenen de l’Estat. Per exemple, el poder judicial o la Fiscalia, que són els qui decideixen qui va a la presó.

Com es canvia el sistema judicial?

— En el sistema judicial la Fiscalia és, de les institucions de l’Estat, la que està més impregnada de les dinàmiques, la lògica i les famílies del franquisme. Si els jutges i fiscals coneguessin de veritat què és la presó, segurament s’ho pensarien dues vegades a l’hora de prendre determinades decisions.

Quines són les principals diferències que has trobat entre presons catalanes i estatals?

— Una de principal: a Espanya depenen d’Interior i tenen una mirada molt més securitària, mentre que a Catalunya depenen de justícia i estan més enfocades al tractament. Això ja determina els nivells de reincidència, i es nota.

Era necessari endurir el protocol de contenció de presos com ha fet la conselleria de Justícia?

— En absolut. No n'hi havia cap necessitat. L’anterior protocol ni tan sols s’havia acabat de posar en pràctica perquè es va pactar fa pocs mesos.

Com es fa front als suïcidis a les presons?

— No és un tema nou, malgrat que s’ha silenciat moltes vegades. Molts casos estan relacionats amb temes de salut mental de persones que haurien d’estar en centres especialitzats i no a la presó. L’altre factor és la por a l’estigma.

El 14-F l’independentisme va superar la barrera del 50%. I ara què?

— Si això fos Escòcia o el Quebec estaríem parlant de com gestionem un referèndum d’independència, però el nostre adversari és un estat que no es creu el principi democràtic. És molt important aquest 50%, però això també vol dir que hi ha un altre 50% de la gent que no hi està favor. A mi no m’interpel·la només el 50% independentista, m’interpel·la el 70-80% que vol una solució democràtica, pacífica i política davant d’un conflicte polític. ERC es dirigeix a aquest part de la població. Per mi és l’aposta guanyadora.

La ponència de la conferència nacional d’ERC que ha coordinat aposta pel diàleg. Però té sentit amb un govern espanyol que no s’acaba de creure la taula?

— Digue’m un sol conflicte del món o un sol procés de negociació en què els integrants d’una taula de negociació estiguin d’acord. Per definició, una taula de negociació es fa entre actors antagònics.

Però en aquest cas el problema no és tant la distància com la falta de voluntat de reunir-la.

— Per a mi té valor la mateixa existència de la taula de negociació. Hem estat durant anys demanant una taula i no hi havia res. El problema és que encara estem esperant una proposta per part de l’Estat. En tenen ganes? És evident que no. Ara, no hi ha més confrontació democràtica que mirar als ulls el teu adversari. És molt fàcil la confrontació via tuit. Així és molt valent tothom.

I si la proposta no arriba?

— Com més forta sigui la posició catalana en aquesta taula de negociació, més incentius tindrà l’altra part per fer una proposta. Nosaltres no podem posar una data perquè quan fixes una data en relació amb coses que no depenen de tu, després és difícil gestionar-la. El que sí que depèn de nosaltres és crear les condicions perquè això passi com més aviat millor. Cap procés d’alliberament nacional del món ha sigut ràpid, ni fàcil ni indolor. El que fa singular el nostre és que és irreversible.

Hi ha unes condicions millors que les d’un govern espanyol considerat progressista que depèn dels vots d’ERC?

— De moment s’ha demostrat que aquest no ha estat un escenari suficient. Hem de ser encara més. Quants? No ho sé. Els que siguin necessaris. El que tu no pots fer de cap de les maneres és renunciar a cap espai. Com anirem a la independència? Treballant. Ni barallant-nos, ni discutint ni fabulant.

La ponència apunta dues alternatives al diàleg. El desbordament democràtic i la desobediència política. És el moment d’apostar-hi?

— No és una cosa o l’altra. Una negociació sempre està condicionada a altres elements i circumstàncies. Nosaltres tenim un problema, que és la repressió judicial. L’Estat utilitza els jutges, la policia, utilitza els Villarejos i el CNI per condicionar la negociació. Utilitza la guerra bruta. Aquestes són les eines de l’Estat. Quines eines tenim nosaltres? Només una. La gent, els vots, la democràcia. Quan expliquem que mai podem renunciar al desbordament democràtic ho diem perquè és la millor manera de posar de manifest la nostra voluntat.

Què n’espera de la justícia europea?

— Em conformo que sigui justa, que és el que no hem tingut a la justícia espanyola.

L’adeu de Cuixart ha obert un debat sobre si hi hauria d’haver una renovació de lideratges. Què en pensa?

— Cadascú ha de prendre les decisions que consideri. Si tu consideres que ets útil fent una cosa, fes-la. Tot el meu respecte. Els lideratges en aquests moments són molt importants tots, no n’anem sobrats. I crec que han de ser diversos, plurals. Estem en una època de necessitat de construir lideratges corals més que lideratges unipersonals. Soc molt partidari de despersonalitzar determinats lideratges com a norma general.