BarcelonaForçar una segona volta. Aquesta era l'única manera que tenien Nova Esquerra Nacional i Foc Nou d'intentar tombar Oriol Junqueras i, malgrat els missatges públics d'optimisme que han intentat traslladar les últimes setmanes, no les tenien totes. El resultat d'aquest dissabte ajorna l'elecció del nou líder d'ERC i dona quinze dies més perquè s'uneixin els que aspiren a acabar definitivament amb el cicle que Junqueras va començar el 2011. Perquè d'això va precisament el congrés dels republicans. ¿Junqueras sí o Junqueras no? Els militants tindran temps més endavant de debatre l'estratègia del partit per refer-se del cicle negatiu que travessa –no s'han evidenciat grans diferències entre les candidatures–, però ara es tracta d'encomanar-se al nou guia. I, de moment, el que s'evidencia és que el partit està partit per la meitat i que la primera vegada que Junqueras té competència interna, el seu suport s'allunya del 90% que havia cultivat fins ara.
Els ha anat d'un pèl: Junqueras ha sumat més vots que els que han obtingut Xavier Godàs i Helena Solà junts, però s'ha quedat a dos punts del 50% necessari per liquidar les votacions aquest dissabte. Així són les regles electorals que va decidir introduir Esquerra per mirar que els presidents es triessin amb un percentatge sòlid. El 2008, en el que fins ara havia sigut el congrés més dividit, Joan Puigcercós va ser escollit president amb el 37% dels vots.
Junqueras fa mesos que treballa per tornar a presidir el partit. Va començar abans de dimitir l'endemà del fracàs a les europees, el quart resultat negatiu consecutiu per a ERC. Aleshores l'operació per descavalcar-lo ja feia setmanes que s'havia engegat. Incapaços de fer-li compartir el diagnòstic de la crisi, Marta Rovira i altres quadres de l'executiva republicana van arribar a la conclusió que havien de treballar activament perquè Junqueras no guanyés el congrés. La primera batussa la van tenir per la data. Junqueras volia que tot plegat anés com més ràpid millor, però la direcció va posar-hi una mica de pausa: encara no hi havia una candidatura alternativa i molt menys un presidenciable que pogués plantar cara a un rival tan carismàtic.
Un canvi d'estratègia
Es va triar Xavier Godàs i es va impulsar un projecte que en un primer moment va intentar fugir d'etiquetes –"ni junqueristes ni roviristes"– però va haver de matisar l'estratègia a mesura que passaven els dies. Rovira va aparèixer finalment apadrinant la candidatura, i també Pere Aragonès, bona part del seu govern i fins i tot el gruix dels líders històrics del partit. Ara ja no es tractava tant de renovar la direcció com de barrar-li el pas a Junqueras. Intentant aglutinar tot l'antijunquerisme creixent al partit, la campanya, que va començar molt abans que s'iniciés formalment ara fa quinze dies, va servir per treure a la vergonya pública tots els seus punts febles –la falta de concreció en els temes importants, la indefinició ideològica– i, fins i tot, per intentar vincular-lo a l'estructura B fos per acció o per omissió.
Junqueras ha fet el camí contrari. Va començar carregant durament contra els dirigents que, segons ell, li havien estat fent el llit i ha acabat intentant no generar cap nova polèmica per evitar fomentar nous anticossos en part de la militància descontenta. La polarització del discurs ha aconseguit forçar una segona volta i a ERC encara li queden almenys quinze dies d'autodestrucció abans d'intentar reconstruir el partit des de les cendres.
