L'última oportunitat per al català a Europa
BarcelonaD'aquí tres setmanes, Pedro Sánchez deixarà de ser el president de torn de la Unió Europea. El rellevarà Alexander de Croo, el primer ministre belga, que ja es prepara per fixar les prioritats del seu mandat, entre les quals no hi haurà mal que pesi als independentistes exiliats a Bèlgica l’oficialitat del català a Europa. Tampoc era un dels objectius del semestre de presidència espanyola, però les eleccions del 23-J van lligar el destí de Sánchez a Junts i ERC, i la promoció de la llengua va passar a ser una de les condicions per investir-lo.
Al Congrés de Diputats l'oficialitat es va aconseguir amb una celeritat insultant, cosa que va demostrar que tot plegat era qüestió de voluntat política. És a dir, de majories. La complicació afegida a la UE és que la voluntat política es mesura amb la capacitat d’articular la unanimitat. I, com s’ha anat veient en els darrers mesos, que un estat, encara que sigui un dels més importants de la UE, demani afegir noves llengües oficials no garanteix que la resta hi estiguin d’acord. Durant unes setmanes fins i tot va arribar a ser una línia vermella, especialment per a Junts, que va arribar a verbalitzar que no investiria Sánchez si abans no havia aconseguit l’oficialitat del català a Europa. Ara bé, tant els juntaires com ERC han lloat la tasca que en els darrers mesos ha estat fent el ministre d’Exteriors espanyol, José Manuel Albares, un dels que han repetit en el nou gabinet de Sánchez. Tot i això, dimarts que ve amb tota probabilitat Espanya deixarà escapar l’última oportunitat clara per aconseguir l’oficialitat del català, el gallec i l’euskera, quan el Consell d’Assumptes Europeus es reuneixi també per última vegada sota presidència espanyola.
Què canviarà quan l’estat espanyol no tingui la presidència? Bàsicament, que perdrà la capacitat d’incloure els temes a l’ordre del dia de les reunions. Dimarts que ve el català tornarà a formar part del debat dels ministres d’Exteriors comunitaris perquè Espanya així ho ha decidit. Ja se’n va parlar en les reunions del setembre, de l’octubre i del novembre, tot i que en aquesta darrera la qüestió no es va allargar més de dos minuts, el temps suficient perquè el govern espanyol presentés l’actualització de la proposta sense que cap estat membre obrís la boca. Bèlgica, que serà qui fins al 30 de juny del 2024 podrà prioritzar els debats, és de fet un dels països que s’han mostrat reticents a l’ampliació del nombre de llengües oficials. No està sol: França, Finlàndia i Suècia són altres països als quals no entusiasma la idea i fonts comunitàries expliquen que no són els únics. El problema principal és l’efecte crida d’altres llengües minoritzades que aquests estats volen evitar, i reclamen garanties perquè sigui així.
Un informe dissuasiu
El juny del 2005, els ministres d’Exteriors de la UE van acceptar unànimement que l’irlandès esdevingués llengua oficial. Luxemburg, i no Irlanda, era qui presidia el Consell Europeu, la qual cosa fa que no es perdin totes les esperances en el cas del català. Ara bé, fins al 2007 no es va acabar reconeixent el gaèlic com a oficial en una adaptació progressiva que, de fet, no va acabar fins al 2022. Les dificultats d’un idioma amb molts menys parlants que el català potser no faciliten una comparació perfecta, però els informes preliminars que la Comissió Europea ha començat a elaborar prenen el cas de l’irlandès com a exemple. En l’últim, que es tractarà dimarts que ve, es calcula que el cost anual de l’oficialitat del català serien 44 milions d’euros. Els càlculs són aproximats, reconeixen els tècnics europeus, però poden ser dissuasius per a alguns estats malgrat que Espanya ja s’ha compromès a sufragar aquest cost (de 132 milions afegint-hi el gallec i l’euskera). Això seria així almenys mentre governi el PSOE i depengui de les formacions independentistes per governar.
Els detalls
El PP i Vox insisteixen que els acords entre el PSOE i l’independentisme formen part d’un pla perfectament estudiat per trencar Espanya. Gabriel Rufián hi ironitzava durant la investidura de Sánchez, quan va recordar totes les vegades que la dreta ha alertat del mateix, i aquesta setmana ho va tornar a fer la diputada d’ERC Pilar Vallugera, quan va veure que hi havia una cadira trencada al Congrés: “A poc a poc es va trencant Espanya”.
Els resultats de l’informe PISA van obrir dimarts una crisi educativa pels mals resultats de Catalunya. A la polèmica s’hi van afegir les primeres reflexions de la Generalitat, que apuntaven a una sobrerepresentació dels alumnes immigrants en les proves. Tot i que al cap d’unes hores el mateix Govern va rectificar, no serà fins aquest dilluns que la consellera d’Educació, Anna Simó, compareixerà en roda de premsa per explicar-se.
A l’habitual polèmica pel pessebre de l’Ajuntament de Barcelona, se n’hi ha afegit una altra enguany per la decoració a l’altra part de la plaça. La Generalitat ha penjat cartells en forma de desitjos: “Per una Catalunya amb més metges, mestres i mossos", "Per un futur en llibertat" o "Per la igualtat”. El debat a les xarxes ha estat encès entre els que aplaudeixen la iniciativa i els que consideren que s’ha tacat la façana d’un Palau amb segles d’història.