L’ocàs de l’hiperlideratge de l’exvicepresident Iglesias

MadridDel grup de cinc professors de polítiques de la Complutense de Madrid que van impulsar Podem només en queda un al partit: Pablo Iglesias. Una mostra de l’hiperlideratge que ha forjat amb els anys. Juan Carlos Monedero va sortir-ne acorralat per un escàndol fiscal i, tot i donar suport encara a la formació, no ha tornat a llocs de sortida. I la història d’Íñigo Errejón, Carolina Bescansa i Luis Alegre és oposada: la d’un punt final criticant tics autoritaris a la direcció.

Podem va néixer a principis del 2014 com una formació assembleària que va xuclar l’estructura del Partit Anticapitalista. De fet, el cercle era el seu símbol. Uns cercles que ben aviat van caure en l’oblit. Tot i fugir de personalismes, Iglesias va convertir-se en el focus d’atenció des del primer minut. Explica un membre de l’equip fundador que va ser just idea d’Errejón col·locar el seu perfil en la imatge del logotip de les eleccions en què van irrompre al tauler amb cinc eurodiputats.

Però l’estructura assembleària no va durar ni nou mesos. L’octubre del 2014 Iglesias va imposar el seu hiperlideratge en el primer gran congrés del partit, conegut com Vistalegre I. Posava les bases d’un partit cada cop més tradicional, culminat l’any passat, quan va passar a cobrar una quota per ser militant. La consigna de llavors va ser un amb mi o sense mi: si la militància volia que Iglesias continués sent la cara visible del moviment, calia escollir el seu model organitzatiu, que es regia perquè el secretari general nomenés a dit l’equip de direcció. L’estratègia va arrasar i es va construir un partit cada cop més piramidal.

El líder de Podem ha volgut defugir sempre la imatge de la figura única. Però des del seu adeu aquesta setmana tant del govern espanyol com del Congrés, ha admès que havia adquirit massa “personalisme” i que ara el partit ha d’apostar per una direcció “coral” de transició cap a un nou congrés que catapulti la nova vicepresidenta tercera i ministra de Treball, Yolanda Díaz, com a líder d’un partit en el qual ni milita: només està afiliada, de moment, al Partit Comunista Espanyol (PCE).

Iglesias inicia així el camí invers que ha seguit Pedro Sánchez al PSOE. L’actual president espanyol va trobar-se un aparell totalment en contra quan va recuperar el control de Ferraz el 2016; una vella guàrdia acarnissada contra la seva figura. Amb el temps, el líder socialista ha aconseguit forjar tant de poder que ara només li queda l’estocada final a qui va manllevar-li el poder durant uns mesos: Susana Díaz.

El líder de Podem, en canvi, s’ha construït un model de partit a la seva mida. Més encara després de vèncer Errejón a Vistalegre II el 2017, quan la seva actual parella, Irene Montero, es va convertir a poc a poc en la número dos del partit. Les conseqüències de l’hiperlideratge forjat per aquest tàndem de polítics van viure’s sobretot l’estiu i la tardor del 2018, quan Podem va caure en una llarga etapa d’interinatge per la baixa d’Iglesias i Montero pel naixement dels primers dos fills.

Una torre de marfil

La paternitat va obrir un nou temps per al líder de Podem. L’anunci de fa gairebé tres setmanes va sorprendre la majoria de partits al Congrés, però no l’entorn més pròxim a Iglesias. Un ja exvicepresident que admet que peca d’arrogància, però que el seu cercle més íntim defineix com una persona molt carinyosa i, sorprenentment, tímida i introvertida. “Estava molt cremat”, admeten des del seu entorn.

Al partit ja quedaven poques veus crítiques amb el líder. Iglesias i sobretot el seu entorn -cada cop més pròxim a les joventuts comunistes on va militar de jove- s’havien encarregat d’eliminar-los. L’única que havia gosat alçar la veu recentment era l’actual vicepresidenta primera del Congrés, Gloria Elizo. En una conversa amb l’ARA poc abans de conèixer-se la decisió d’Iglesias, apuntava que el líder de Podem s’havia tancat en una torre de marfil d’aduladors, bunqueritzat entre el govern espanyol i la finca de Galapagar, que va canviar pel seu pis de Vallecas.

“Crec que l’únic futur d’un projecte solvent d’esquerres és parlar més de lideratges col·lectius i reconèixer la plurinacionalitat d’un projecte com Podem. S’ha de parlar de confederalitat i federalitat en l’estructura orgànica i territorial”, assenyalava Elizo. Segons el seu parer, calia deixar de “buscar lideratges hiperatrofiats que no es responsabilitzen de la presa de decisions”.

Ara comença l’ocàs d’aquest hiperlideratge. Però Iglesias seguirà tutelant el partit fins que hi hagi un nou congrés que encara no s’ha convocat i, mentrestant, designa un triumvirat format per Díaz, però també Montero i la nova ministra de Drets Socials, Ione Belarra, per aconseguir una direcció “coral”. Només el temps dirà si Podem torna a tenir un veritable pes territorial.