L’Institut Català de Finances i el fantasma de les tardors passades

La penúltima setmana de juliol ens ha deixat la primera gran crisi del nou Govern. L’embolic amb els avals de l’Institut Català de Finances -descartats públicament dimarts i anunciats altre cop dimecres- transporta a vivències de tardors passades i posa en risc un dels principals objectius del president Pere Aragonès aquesta legislatura: el de deixar enrere les lluites internes entre socis a l’executiu per enterrar la imatge de guirigall que va oferir el Govern durant molts moments de la legislatura passada.

Per entendre per què una decisió acordada dilluns al vespre entre Aragonès i el conseller Jaume Giró salta pels aires dimecres al matí cal haver viscut ja alguns capítols del Procés, i tenir cartografiades algunes de les cicatrius que han deixat durant tots aquests anys les topades entre ERC i CiU o, després, JxCat. Episodis com la pugna per qui dins del Govern comprava les urnes de l’1-O -que finalment es van externalitzar-, el debat al voltant de si es feia la declaració d’independència o s’anava a eleccions, o la discussió sobre la investidura fallida de Carles Puigdemont el 30 de gener del 2018 bateguen darrere de la polèmica d’aquesta setmana. L’intent de fer veure via filtració que és l’altre qui no s’hi atreveix i la por atàvica a aparèixer davant l’opinió pública com el que recula han tornat a ser durant uns dies el motor d’acció de la Generalitat. Un cop més, la resposta de l’independentisme a la repressió -aquest cop econòmica a través del Tribunal de Comptes- ha tornat a ser la divisió.

La naturalesa inevitable de la relació entre socis sembla, doncs, que continua sent la de fer-se la traveta. Per més que Aragonès i Giró acordessin en primera instància protegir l’ICF i els seus treballadors, les batalles soterrades pel relat entre els seus partits feien trontollar el pacte fins al punt que el conseller d’Economia, que dimarts deia públicament que no volien posar en risc l’Institut Català de Finances, dimecres anunciava al Parlament que finalment sí que seria aquest ens qui avalaria les fiances del Tribunal de Comptes sense que, pel camí, hi hagués hagut cap mesura encaminada a donar seguretat als seus integrants.

La conclusió ha sigut un ICF molt tocat, forçat a una renovació pròxima i allunyat definitivament d’una fitxa bancària que sempre ha sigut molt difícil. Ha sigut la víctima col·lateral d’una setmana que mostra que el triangle Aragonès-Giró-Puigneró té encara molta feina per fer si realment vol deixar enrere la divisió, però també que la picabaralla entre ERC i JxCat no pot tapar el que és un problema gravíssim de la Generalitat: la por de molts dels seus treballadors a fer la seva feina per les possibles conseqüències judicials. Un aspecte decisiu que hauria de ser cabdal en les converses que mantindrà l’independentisme amb el govern espanyol ara que arriba la negociació dels pressupostos.

ELS DETALLS

La llibertat suposa poder fer quilòmetres. Els ha fet Jordi Turull a peu en la Travessa per la Llibertat que va acabar ahir, i els va fer Oriol Junqueras conduint una furgoneta primer en el viatge de Barcelona a Ginebra i després en la visita a Waterloo. Uns trajectes que, malgrat la seva longitud, el líder d’ERC va voler fer gairebé sempre al volant. I això que de tant en tant Raül Romeva li demanava poder conduir ell.

Qui ha preferit no fer quilòmetres i optar pel bungee jumping a la presa de la Llosa del Cavall aquesta setmana ha sigut l’exconseller Josep Rull. La seva mà dreta, el fins ara conseller Damià Calvet, ja s’hi va tirar fa uns mesos, una experiència que Rull va prometre provar un cop sortís de la presó. Ja en llibertat, ha comprovat que no té por: de la comitiva va ser el primer a saltar amb tota la determinació.