L’improbable cas de liderar deu anys un partit polític
Cada cop és més insòlit tenir lideratges longeus a Catalunya, quan no fa tant eren molt més habituals
BarcelonaEl pròxim 17 de setembre Oriol Junqueras i Marta Rovira compliran 10 anys al capdavant d’Esquerra. Malgrat que aquesta efemèride està a tocar, suposa un cas de longevitat cada cop més insòlit en la política catalana. En l’última dècada els lideratges dels partits han patit un fort sotrac i són pocs els dirigents que aguanten un període de temps llarg als màxims càrrecs executius. Tot canvia i ho fa ràpid. A què es deu aquest nou paradigma?
Si fem un cop d’ull a les dues últimes dècades del segle XX i a la primera del XXI la situació era ben diferent. D’exemples n’hi ha a l’esquerra i a la dreta de l’espectre polític, i tant en partits grans i amb poder com en formacions petites i a l’oposició. És el cas dels 23 anys de presidència a CDC de Jordi Pujol, els 19 de Josep Antoni Duran i Lleida a Unió o els 12 d’Artur Mas a la secretaria general de Convergència. Però també els gairebé 13 de Raimon Obiols al capdavant del PSC, els 11 de José Montilla, els també 11 de Rafael Ribó al PSUC o els 13 de Joan Saura a Iniciativa. Només ERC i el PP català, històricament convulsos, s’escapaven d’aquesta dinàmica.
Una protagonista a la inversa és Gemma Ubasart, politòloga de la Universitat de Girona (UdG) i, durant un breu període de temps, líder de Podem a Catalunya. Per a ella, una de les raons que expliquen el canvi és la “triple crisi” que comença a produir-se a finals de la primera dècada del segle XXI: la crisi econòmica-retallades-, la institucional -descontentament i 15-M- i la territorial -el Procés-. Una de les múltiples derivades que ocasiona és un “canvi profund en el sistema de partits” català. I no només això, sinó que es podria dir que hi ha un món vell que s’acaba però també hi ha un món nou que no acaba d’arribar o, com a mínim, de consolidar-se. Adaptant una tesi gramsciana, Ubasart ho resumeix així: “El sistema de partits antic ha mort, però encara no en sorgeix un de nou”. Entremig, partits que desapareixen, d’altres que es creen, alguns que es disparen i tornen a retrocedir i, en resum, lideratges més volàtils.
Un dels canvis principals en el sistema de partits català és que, a partir del 2010, es comença a desfer el bipartidisme imperfecte que regia Catalunya amb CiU i el PSC repartint-se les principals cadires del poder. En plena triple crisi, el desembre del 2011, aterra al capdavant del PSC Pere Navarro, l’actual delegat de l’Estat al Consorci de la Zona Franca. En conversa amb l’ARA, recorda el context difícil que es va trobar: “Quan soc primer secretari, el partit està fet un desastre. Moltes tensions internes, no governem enlloc -ni a la Generalitat, ni a Barcelona, ni a l’Estat- i tenir el poder és un ciment molt poderós”. Navarro està convençut que Mas va convocar eleccions el 2012, entre altres motius, perquè creia que podria “eliminar” el PSC aprofitant-ne la debilitat. Els socialistes van retrocedir, però els convergents també. I no només això: aquells serien els últims comicis catalans amb la papereta de CiU. Tot havia canviat.
El 2014 Navarro deixaria el càrrec. En aquell període de temps hi hauria molts exemples més de lideratges breus: Joan Puigcercós (ERC), Joan Herrera i Dolors Camats (ICV), Xavier García Albiol (PP), Oriol Pujol (CDC), Artur Mas i Marta Pascal (PDECat) i Xavier Domènech (Comuns), per citar-ne només alguns exemples.
Gairebé trenta anys abans que ho fes Navarro, el 1983 arribava al capdavant del PSC Raimon Obiols. També intentaria infructuosament el salt a la presidència de la Generalitat. Malgrat tot, durant gairebé 13 anys portaria el timó del socialisme català. Ell també detecta un canvi d’època, o d’estil, més aviat. “Llavors era un temps de més confiança en el futur, de més entesa, amb més tendència a convergir que divergir”, recorda. Ara, vist des de fora, veu una política i una societat “més febrils i accelerades”. “La política s’ha fet més teatral”, resumeix.
Nous partits
L’esclat del sistema de partits convencional porta associat la mort, el naixement i la reformulació de noves formacions. En parla el politòleg de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Ivan Serrano: “Tot es torna convuls. D’Iniciativa es passa als comuns i Podem. Hi ha la reconceptualització de l’espai de Convergència i l’aparició i esfondrament de Cs, i això es reflecteix en els lideratges polítics”. Segons ell, el que és excepcional no és tant que Junqueras hagi durat tant, sinó que n’hi ha d’altres “que han durat molt poc”. Fins i tot hi detecta una certa “excepcionalitat catalana”, ja que la mateixa condició de lideratges efímers a Catalunya no és extrapolable a altres contextos. A l’europeu, per exemple, amb Angela Merkel 18 anys liderant la CDU. A ERC hi troba actualment el que fa uns anys era una característica pròpia d’altres partits: “S’ha consolidat com a partit de govern i s’ha convertit en una organització més estable”.
Alícia Sánchez Camacho, ara diputada a l’assemblea de Madrid, no va assolir la dècada liderant el PP de Catalunya, però poc li va faltar, cosa que ningú més ha repetit en aquest partit a Catalunya. “Venia de Girona i no coneixia el partit amb tota la seva intensitat. Vaig fer molt territori”, diu. Des de fora, considera que ara això s’ha perdut i, amb les xarxes, “qualsevol des del sofà de casa fa unes declaracions”.
De cara al futur, i Junqueras i Rovira a part, no sembla que la tendència s’hagi de revertir, com a mínim a curt termini. El següent líder més longeu és el del PSC, Miquel Iceta, amb sis anys, però no trigarà gaire a passar el testimoni a Salvador Illa, probablement a l’inici de l’any que ve. A més, també hi ha una tendència a l’alça, que és la de la limitació de mandats, com la que es va imposar JxCat en el seu congrés fundacional, o la renúncia a tenir líders visibles, com el que aplica la CUP. Un món nou que arriba amb una característica que comença a imposar-se: uns lideratges que no poden eternitzar-se.
