Lucas Marco: "L'herència del franquisme va establir molt bé els límits de la democràcia espanyola"

ValènciaEls camps de concentració, el robatori de nadons o els vincles amb el nazisme. Aquests són alguns dels episodis del franquisme al País Valencià que el periodista Lucas Marco ha explicat durant tres anys a Eldiario.es. Uns textos que ara recull a Autòpsia d'un país (Sembra Llibres) i que suma a l'obra Simplemente es profesionalidad. Historias de la Brigada Político Social de València, que va publicar el 2019.

Al seu llibre dissecciona el franquisme. ¿Què queda del règim en la societat espanyola actual?

— Hi ha una pervivència a tots els nivells. En la judicatura és molt important. Es veu en una judicatura molt [escorada] a la dreta. També en l'àmbit econòmic, per una manera de fer negocis heretada de la corrupció del franquisme. I en àmbits com la política i l'economia, en certes zones hi ha una herència d'un caciquisme que vindria d'abans i tot del franquisme. També en les forces de seguretat de l'Estat.

Per què els cossos policials hereten aquesta forma de fer?

— Probablement perquè a la Transició no hi hagué cap tipus de neteja. Segurament, tampoc era possible per una qüestió de números. No hi havia quasi quadres no vinculats a la dictadura o que tingueren una òptica més o menys democràtica.

I què ha quedat en la ciutadania?

— Una herència mental que ha establert molt bé els límits de la democràcia. Hi ha una psiquiatra francesa d'origen armeni, Janine Altounian, que ha estudiat com este tipus de fenòmens de violència política tan forta, amb caràcter d'extermini, afecten fins i tot la segona i la tercera generació posteriors. I això es veu molt bé en les exhumacions de les fosses, en què les associacions de familiars estan liderades per persones de l'última generació [la dels nets i netes].

Denuncia que l'abandonament o les restriccions d'accés als arxius a l'estat espanyol dificulta o impedeix investigar certs episodis.

— A Portugal els arxius de la PIDE [Policia Internacional i de Defensa de l’Estat] estan disponibles, però en el cas espanyol l'accés és bastant restringit. Això fa que els investigadors constaten que hi ha alguns àmbits que són impossibles de tractar i opten per altres línies d'investigació.

Són intencionades, les restriccions?

— Crec que són més fruit d'un desinterès, del fet que als arxius no se'ls presta atenció, ni a escala estatal ni autonòmica. A mi el que em crida l'atenció és com, en un moment en què creixen les polítiques públiques de memòria, sobretot el finançament de les exhumacions, els arxius s'han deixat de banda.

A quins arxius està restringit l'accés?

— Primer cal dir que l'arxiu del ministeri de l'Interior hauria d'estar catalogat, perquè si no no podem saber què hi ha. I pel que fa a l'accés, pots accedir als expedients dels agents si han passat vint-i-cinc anys de la seva mort certificada. En el cas que no se sàpiga [la data de defunció], cal esperar cinquanta anys des de l'últim document publicat [sobre l'agent]. Després hi ha fons documentals protegits per la llei de secrets oficials, com el de Defensa, entre d'altres.

Què és la romantització periodística de la memòria?

— Jo intente no romantitzar l'àmbit de la memòria i la història. És [un comportament] poc seriós perquè no es correspon amb la realitat. És cert que un lector d'un mitjà d'esquerres reclama una història romàntica que explique com els seus avantpassats tenien raó i eren bons, però això no es correspon amb la realitat.