L'exiliat de l'exili

BarcelonaSense avisar a les seves pròpies files, aquest dijous l’exconseller i diputat de Junts Lluís Puig es va presentar amb la seva esposa a la delegació del govern de la Generalitat a Brussel·les per saludar el president, Salvador Illa. El Govern li havia enviat una invitació personal, com a l’expresident Carles Puigdemont i a l’exconseller Toni Comín, i ell va decidir acudir-hi més enllà dels seus companys d'exili. Per a ell, el govern de la Generalitat és el govern de la Generalitat, el presideixi qui el presideixi. Les càmeres van captar la salutació fugaç entre Illa i Puig, suficient perquè posteriorment el president s’emocionés davant un off amb periodistes.

Albert Batet, com a responsable del grup de Junts al Parlament, va aprofitar el gest de Puig per jugar-lo bé a favor dels juntaires després que Puigdemont retragués a Illa l'absència d'una reunió amb ell a Brussel·les. “El respecte institucional a la presidència de la Generalitat es predica i es practica com avui ha demostrat el conseller Lluís Puig. Malauradament, no és recíproc”, va piular Batet. Ara bé, el president del grup va trucar a l’exconseller per tocar-li la cresta: no en sabien res. Del gest de Puig se’n podien haver fet moltes lectures, també la d'un trencament intern de l’estratègia de Junts amb Salvador Illa.

Aquest episodi és l’exemple més gràfic que Puig s’ha convertit en un satèl·lit autònom dins l’exili. L’exiliat de l’exili. Ja fa temps que és així: Puig és un vers lliure, tot i sempre tancar files amb Puigdemont. Hi ha tres moments que han contribuït que acabi sent així. El primer és quan l'expresident i Comín –i més tard Clara Ponsatí– es fan eurodiputats. Puig queda de facto menys protegit que la resta, ja que es manté com a diputat al Parlament i la immunitat no és ni molt menys la mateixa. I, fins i tot, hi ha un moment en què Laura Borràs com a presidenta del Parlament explora la possibilitat que Puig deixi l’acta per evitar posar-la en una situació de risc (que acabarà assumint) pels recursos que presentaven el PP, Vox i també el PSC al Tribunal Constitucional perquè l’exiliat no pogués votar. Parlen de situar-lo d’assessor en algun departament de la Generalitat, però es desestima. Puig vol mantenir-se com a diputat escollit de Junts.

La bretxa més gran, però, es produeix quan Lluís Puig decideix canviar d'estratègia jurídica i desmarcar-se de la via que ha seguit l'advocat Gonzalo Boye amb Puigdemont, en qui el lletrat centra tots els esforços. Vol aparcar la confrontació i decideix confiar en Miquel Sàmper, ara conseller d'Empresa –el vincle indirecte entre Puig i Illa–, perquè explori un pacte amb la Fiscalia i el jutge instructor Pablo Llarena per poder personar-se al Tribunal Suprem esquivant la presó, seguint el camí que primer va emprendre Meritxell Serret (ERC) i després Anna Gabriel (CUP).

L'acord es va explorar i gairebé va arribar: paradoxalment, la derogació del delicte de sedició pactat entre el PSOE i ERC ho va dinamitar. Puig, acusat de desobediència i malversació, a partir de llavors va quedar subsumit en el mateix grup que Puigdemont i Comín, que fins aquell moment estaven en un altre nivell d'acusació perquè se'ls atribuïa sedició. Ja no hi havia escletxa per fer-li cap excepció. Ara, com la resta d'exiliats, espera l'amnistia.

El president, Salvador Illa, surt a córrer de bon matí cada setmana i la seva intenció era mantenir-ho també durant el viatge a Brussel·les. Tant és així que dijous a les sis del matí un seguit de periodistes estaven convocats per fer 10 quilòmetres des de la seu de la Generalitat a Brussel·les. A les 22.56 del dia abans, però, van rebre un missatge d’última hora que la sortida se suspenia: hi havia risc de gel.

Aquesta setmana s’ha viscut una negociació d’infart al Congrés amb la reforma fiscal. El PSOE ha aconseguit la quadratura del cercle entre la dreta i l’esquerra, però hi va haver dos diputats socialistes que no van votar les esmenes dijous al migdia: ni Pedro Sánchez ni José Luis Ábalos, diputat no adscrit, eren a l'hemicicle. La votació es va produir just després de la declaració de Víctor de Aldama que els assenyalava a l’Audiència Nacional.