L'eufòria socialista
BarcelonaAls voltants del Nadal de l'any passat se celebrava l'habitual copa de les festes a la Moncloa, en un ambient de fingida relaxació. La llei del només sí és sí estava deixant un rastre de delinqüents sexuals alliberats o amb condemnes rebaixades, la inflació no cedia i les enquestes seguien sent favorables a un canvi en la direcció del país. Però Pedro Sánchez i el seu entorn s'afanyaven a transmetre el missatge que res estava perdut i que el 2023 hi hauria partit. Entre núvols cada cop més carregats es va arribar a la data clau del 28 de maig, dia de les eleccions municipals i autonòmiques, i les urnes van certificar els pitjors pronòstics. Ajudat per les dades sortides del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), Sánchez va prendre llavors una decisió fonamental. La de convocar les generals per al 23 de juliol.
A les portes de l'estiu, al PSOE es va generalitzar una sensació de vertigen. "Ai, que prendrem mal", es deien els seus dirigents. Però el president del CIS estava convençut que hi havia una oportunitat clara de refer-se i animava Sánchez. Els pactes que el PP començava a tancar amb Vox creaven la situació idònia per fer una crida a l'electorat. La polarització podia tenir també algun avantatge. Només calia esperar que Feijóo anés donant la imatge de caure a les urpes de l'extrema dreta. Cinc mesos més tard, en el debat d'investidura, Pedro Sánchez només ha hagut de tornar a agitar aquest fantasma per què als seus aliats –que ja estaven ben lligats– s'acabessin de convèncer que no hi havia altre camí que el pacte de trinxera. Si algú encara dubtava, va deixar de fer-ho veient com Abascal i la resta dels diputats de Vox abandonaven el Congrés amb pas marcial per anar a practicar l'agitació al carrer.
Reagrupament entorn de la Constitució
En paral·lel, l'amnistia, fruit d'una situació de necessitat que no és només del PSOE, apareix ara com un element de reagrupament polític entorn de la Constitució. Ningú que no fos Sánchez podia fer aquest salt mortal. Però ningú que no fos Vox podia assegurar el vot dels partits independentistes bascos i catalans per al mateix PSOE que va aplicar el 155 a Catalunya. No fan falta gaires més raons per entendre l'eufòria socialista.