La paraula canvi vapredominar en el context del 2003 -fins i tot apareixia en dos lemes de campanya, del PSC i ICV-, però tres anys més tard la política catalana arribava a una contesa electoral marcada per una certa frustració després d’aprovar un Estatut rebaixat en un referèndum amb menys del 50% de participació. Pasqual Maragall es va veure obligat a expulsar els consellers d’ERC abans de la votació -18 de juny- i va avançar eleccions al constatar que el Pacte del Tinell feia aigües.
La reforma de l’Estatut negociada entre Zapatero i el cap de l’oposició, Artur Mas, inevitablement removia el tauler. I les pressions de l’aparell intern socialista van acabar amb Maragall, que ja no va repetir i va deixar pas a José Montilla.“Compromís, gestió, experiència i feina: Montilla!”, deia l’espot electoral que imitava el de Nocilla, la popular marca de crema de xocolata.
El candidat del PSC va mirar d’esprémer el vessant més social i d’esquerres del partit que representava i el llavors president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, el va arribar a comparar amb Lula da Silva, en aquell moment flamant president del Brasil i convertit en referent durant la campanya tant pels socialistes com per ICV. Zapatero es va fer omnipresent, fet que va permetre a CiU furgar en la falta d’autonomia del PSC respecte del PSOE. Però Mas havia tingut un recent paper important a Madrid, cosa que el candidat d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, es va encarregar de recordar per marcar perfil.
Múltiples alternatives
Després del trencament del tripartit i un escenari en què tornaria a ser necessari arribar a acords per governar, els republicans no descartaven ni el pacte amb Mas ni amb Montilla. CiU, que s’havia compromès davant de notari a no fer-ho amb el PP, deia que tenia el compromís de Zapatero de respectar el guanyador, però, en públic, el president espanyol només havia dit que seria “lleial” al nou Govern, fos el que fos.
Sobre la taula, doncs, hi havia l’opció d’un pacte CiU-ERC en lògica nacional, la reedició del tripartit a l’espera de la correlació de forces i també un acord “sociovergent”. La por a aquesta possibilitat va portar ERC a repetir el tripartit, tot i el retrocés del PSC -de 42 a 37 escons-, debilitat per la irrupció de Ciutadans amb Albert Rivera.