L'Espanya escindida
La meitat dels espanyols viuen en una bombolla mediàtica en què Sánchez és un autòcrata que prepara una república bolivariana
MadridDe Barcelona estant costa d’entendre, però a Madrid hi ha molta gent, i molt influent, que està convençuda que Pedro Sánchez és una mena d’Hugo Chávez emboscat que prepara un assalt a la democràcia per instaurar una república de tall bolivariana i atorgar la independència a catalans i bascos. És igual que no hi hagi cap fet concret que avali aquestes tesis, perquè aquí l’important no és la realitat sinó la percepció de la realitat. I a Madrid hi ha qui tem convertir-se en Caracas i considera que els jutges (i l’exèrcit, tot i que ningú els anomena obertament) són l’últim bastió per resistir un cop d’estat que ja està en marxa. És en aquesta lògica que s’ha de llegir tot el que va passar dijous al Congrés de Diputats, i aquest és l’ecosistema on viuen precisament aquests sis magistrats conservadors del TC que aquest dilluns intentaran tombar tant la reforma del Codi Penal com les esmenes sobre el CGPJ que els afecten a ells mateixos abans que la norma arribi dijous al Senat.
Dijous l’independentisme va veure un clar paral·lelisme entre el que passava a la cambra baixa i les jornades dels dies 6 i 7 de setembre del 2017 al Parlament. I molts van aprofitar per recordar a l’esquerra espanyola que s’esquinçava les vestidures que llavors no van dir res. Però el més novedós és que la dreta també va fer el paral·lelisme, però a l'inrevés: va acusar Pedro Sánchez d’actuar com els independentistes el 2017, és a dir, de perpetrar un cop d’estat. Ho va fer des de la tribuna Inés Arrimadas, protagonista en les dues jornades, i ho van fer l’endemà els principals terminals i ideòlegs de la dreta mediàtica.
Frau electoral?
L’editorial d'El Mundo era taxatiu: "El Procés reviu de la mà del PSOE, que menyspreant la Justícia i entronitzant la voluntat del poble per damunt dels tribunals i de la Constitució emula el discurs clau de l’independentisme mentre genera en ell l’expectativa d’un referèndum". De bon matí, la punta de llança de l’ayusisme mediàtic, Federico Jiménez Losantos, llançava la seva diatriba des d’EsRadio i, després de titllar de "lleis de desconnexió de Sánchez" la reforma del Codi Penal i les esmenes sobre el CGPJ i el TC, i de dir que el que havia passat era "un autocop com el de Pedro Castillo", advertia: "Algú pot creure que algú capaç de liquidar el delicte de sedició, treure tots els lladres i violadors de la presó, algú creu que hi haurà un procés electoral net a Espanya? Però quant de ximple i quant d’imbècil!".
A un any de les eleccions espanyoles, la dreta mediàtica està preparant el terreny perquè els electors conservadors desconfiïn del recompte electoral al més pur estil Trump (aquí entra en joc el paper de l’empresa pública Indra). És igual que el PP acabi d’arrasar en unes eleccions a Andalusia o que Ayuso estigui a punt de repetir resultat a Madrid. En la visió conspiranoica que es propaga des d’aquests mitjans, la democràcia espanyola ha deixat pràcticament d’existir.
El resultat pràctic d’aquesta situació és que la població espanyola està actualment escindida en dues meitats irreconciliables, viuen en dos mons paral·lels, dues bombolles mediàtiques oposades. Per a uns, l’esquerra autoritària està a punt d'aconseguir el control de tots els ressorts de l’Estat per imposar la seva agenda ideològica; per als altres, la dreta espanyola, d’origen franquista, no ha acceptat la derrota electoral i intenta frenar en els despatxos judicials el que no és capaç de guanyar a les urnes (no cal dir que aquesta segona visió és més pròxima a la realitat). Encara que sigui un tòpic, es confirma la naturalesa profètica del clàssic de Machado: "Españolito que vienes // al mundo te guarde Dios. // Una de las dos Españas // ha de helarte el corazón".
El vell PSOE
La potència de l'ecosistema mediàtic conservador és tanta que hi ha una part del PSOE més jacobí que comparteix a grans trets la cosmovisió de la dreta. Alguns estan fora de la política, com Alfonso Guerra o l’exministre de Cultura amb Zapatero César Antonio Molina (que aquesta setmana pregava per una victòria electoral de Núñez Feijóo), i d'altres, com Emiliano García-Page o Javier Lambán, tenen en els seus territoris una part de votant conservador que viu en aquesta bombolla del Sánchez-autòcrata. Precisament el PP està jugant fort la carta de provocar una escissió en el PSOE, i a principis d’aquesta setmana semblava que ho aconseguia amb les explosives declaracions de García-Page contra la reforma de la malversació ("no es pot pactar la condemna amb els delinqüents") i la preocupació que es va estendre en un grup parlamentari que veu com ha de votar decisions que es prenen en petit comitè a la Moncloa sense cap mena de debat previ.
La decisió del PP de demanar cautelaríssimes al TC per aturar el debat parlamentari, però, va tornar a funcionar com una eficaç argamassa. La intervenció del portaveu socialista, Felipe Sicilia, que va comparar l’amenaça del TC amb el 23-F, va ser molt aplaudida per la bancada socialista. La intervenció del mateix Sánchez des de Brussel·les el mateix dijous a la mitjanit, parlant de "complot de la dreta i l’extrema dreta", va acabar de definir el terreny de joc on es desenvoluparà el debat polític fins a les eleccions. Sánchez es mou bé en la polarització, tal com ja va demostrar quan va ser descavalcat de la secretaria general del PSOE.
El problema per al PP és que Núñez Feijóo no és el candidat ideal per aquest context, i una possible victòria clara d’Ayuso a les eleccions del maig alimentarà el debat a la dreta sobre qui ha de ser el contrincant de Sánchez a finals d’any. La flegma gallega casa poc amb viure cada dia en l’apocalipsi. Sobretot si l’endemà de les eleccions el monstre hi segueix sent.