L'error masclista de Sumar: minimitzar una mà al cul

Ernest Urtasun compareix per parlar del cas Errejón amb altres membres de la comissió executiva de Sumar.
27/10/2024
3 min

BarcelonaSi admetem que cap organització humana està lliure de reproduir comportaments masclistes i de violència sexual dins seu, el que marca la diferència entre unes i altres són els mecanismes de detecció i de protecció de les víctimes. El cas Errejón no és només greu pel fet que un eminent polític de l’esquerra alternativa fos un agressor, sinó perquè la mateixa organització, Més Madrid i, en certa manera, Sumar, va cometre el típic error masclista.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

I quin és aquest error masclista de manual? Doncs menystenir o directament ignorar el testimoni d’una noia que va denunciar que Errejón li havia tocat el cul en un festival a Castelló l’estiu del 2023, considerar aquest fet com una anècdota o, directament, com un fet que per si sol no era suficient per prendre cap decisió contra Errejón. Al contrari, el van nomenar portaveu del grup parlamentari, prova que no se li va donar gens d'importància. Aquest és l’error masclista per excel·lència: treure ferro, justificar-ho per l’ambient festiu en què es va produir l’agressió o fins i tot desviar la culpa cap a la víctima. Aquests dies veiem que aquest és el comportament típic de la dreta, que ha omplert les xarxes d’atacs a Elisa Mouliaá.

Aquí seria interessant preguntar als diferents partits quin protocol tenen per quan es produeix un fet com el de Castelló, que des de l’entrada en vigor de la llei del només sí és sí es considera una agressió sexual, perquè la categoria d’abús ha desaparegut. Per coherència ideològica en una formació d’esquerres i feminista com Més Madrid, hauria de ser motiu suficient per posar fi a una carrera política. Pel que sembla, no se’l va arribar ni a interrogar.

Còmplices d'Errejón

Ara mateix, tothom que va tenir coneixement d’aquells fets és còmplice de les agressions posteriors d’Errejón, perquè no van fer res per evitar-les. I sembla que van ser més persones, a més de la seva cap de gabinet, Loreto Arenillas. Algú pot pensar que és injust haver de dimitir per una cosa que ha fet un altre, però en política això funciona així. Assumir la responsabilitat política, com ha dit Ernest Urtasun avui, no pot consistir en fer uns cursets. I si no que l'hi preguntin a Alfred Bosch.

Cal dir que tant Pablo Iglesias com Errejón van definir un estil de fer política populista i testosterònic que fins i tot incomodava a Ada Colau. “Hi ha un cert estil de Pablo [Iglesias] i del nucli impulsor de Podem amb què no connectem”, li va dir al periodista Joan Serra en el llibre Ada, la rebel·lió democràtica, del 2016. Colau es referia a valors típicament masculins com l’agressivitat i la prepotència amb què operaven en un paradigma de guerra total contra la dreta. A la seva lamentable carta, Errejón ve a dir que no hi ha una altra manera de fer política “eficaç” i que això és el que l’ha convertit en un monstre. Sumar, i tota la resta de partits, han de demostrar que hi ha una forma de fer política, i de manar en general, no masclista, no agressiva i no violenta. 

1.
Madrid i Plácido Domingo
Plácido Domingo

En plena tempesta pel cas Errejón, l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, va denunciar a X que no s’havia convocat cap manifestació feminista de repulsa. Ràpidament alguns tuitaires li van recordar que el consistori, amb majoria de PP i Vox, manté la consideració de fill predilecte a Plácido Domingo, que ha estat acusat de múltiples agressions sexuals però no té cap condemna, igual que Errejón.

2.
Errejón i ERC
El diputat de Sumar, Íñigo Errejón, assegut al Congrés dels Diputats en una imatge d'arxiu

La caiguda d’Errejón fins i tot s’ha colat aquesta setmana en la guerra entre junqueristes i roviristes de cara al congrés d’ERC del 30 de novembre. L’exconseller Josep Huguet, molt actiu a les xarxes contra Junqueras, va aprofitar una part de la carta d’Errejón en què exposava els motius per marxar per piular que “les pròrrogues no són bones ni per a la persona, ni per al partit o entitat que representen”.

stats