L'empat infinit i el bloqueig

BarcelonaAtrapada en una mena d’empat infinit des que el 2015 les eleccions plebiscitàries van desplaçar definitivament l’eix esquerra-dreta en favor de l’eix nacional, Catalunya torna a les urnes amb els sondejos projectant l’ombra d’una nova igualada. Ni el previsible descens destacat de la participació com a conseqüència de la pandèmia, ni el mal temps ni la desafecció sembla que seran capaços de desfer l’empat perenne en què s’ha instal·lat la política catalana i que no només afecta la disputa entre els diferents blocs, sinó ara també les diverses opcions que lluiten pel lideratge independentista.

Recapitulem. La nit del 27 de setembre del 2015 les urnes resolien el plebiscit amb una victòria per a l’independentisme en escons –JxSí i la CUP n’aconseguien 72– però no en vots, ja que la suma de les dues forces arribava al 47,8%. Un resultat que dibuixava dos blocs molt equilibrats però que, després de superar l’amenaça de bloqueig i d’un altre empat inesperat –el de l’assemblea de la CUP sobre si investir o no Artur Mas–, l’independentisme va interpretar com un aval per tirar endavant el seu full de ruta, reforçat l’1 d’octubre del 2017 amb la celebració del referèndum.

També aleshores el resultat del referèndum va tenir alguna cosa d’empat, de conclusió no definitiva. Tot i el 90,2% de sí, la xifra de 2,3 milions de catalans (el 43,4% dels cens) que van anar a votar tot i les càrregues de la policia igualava la del 9-N de tres anys abans i es feia difícil de gestionar: no era una mobilització tan massiva per tirar endavant sense més i aplicar una DUI que, d'altra banda, no s’havia preparat, però tampoc una dada prou baixa per interpretar que els catalans s’havien desmarcat del projecte independentista que defensava aleshores el Govern i que calgués fer marxa enrere.

Els fets d’octubre, l’aplicació del 155 i l’arribada de la presó i l’exili van acabar amb Junts pel Sí i van portar a unes eleccions del 2017 en què JxCat i ERC es presentaven altre cop per separat i competien pel lideratge independentista. Tanmateix, ho feien en estat de xoc per les primeres conseqüències de la repressió i sense haver pogut fer encara la digestió de tot el que havia passat. Amb tot –i malgrat que Ciutadans va erigir-se en primera força–, JxCat va imposar-se a ERC per només 12.500 vots –i dos escons de diferència– i va mantenir el timó de la Generalitat després d’una altra investidura agònica amb la CUP.

El plebiscit intern

Ara les urnes arriben lluny d’aquell context emocional. La pandèmia ha capgirat el debat i han passat tres anys en què els partits independentistes han tingut temps de reflexionar i refer estratègies. Fins al punt que, tot i que continua sobre la taula el repte de superar per primer cop el 50% de vot, les eleccions d’avui es presenten gairebé com un plebiscit intern. Com un duel entre JxCat i ERC per saber quina de les dues estratègies –la de la confrontació amb l’Estat i el flirteig unilateral o la d’atenuar el xoc i apostar pel diàleg mentre s’acumulen forces per intentar forçar el referèndum pactat– s’imposa la legislatura que ve.

Les enquestes, de moment, també dibuixen en aquest cas un resultat ajustat. Interpretar-lo bé serà una de les principals responsabilitats de l’independentisme a partir d’aquest diumenge a la nit, quan ja hagin quedat enrere la campanya i els discursos maniqueus sobre pactes i retrets i se sàpiga el resultat d’unes eleccions que pot guanyar també el PSC. Si no, l'empat infinit pot portar al bloqueig.