MadridS'ha de reconèixer que els últims dies Alberto Núñez Feijóo ha animat molt la campanya gallega. Ho ha fet mitjançant la trobada d'una "alta font" del PP amb setze periodistes que podien publicar el que van sentir, però no revelar qui ho va dir. En tot cas, la font en qüestió va reconèixer que el PP havia estudiat l'agost passat la proposta d'amnistia, i que havia acabat descartant-la per inconstitucional en 24 hores. Però sobre l'alternativa de nous indults, va dir que "l'indult és una possibilitat". "Si és legal i hi ha un compromís explícit de tornar a l'estat de dret, es podria haver considerat. Si tenen interès en reconciliar-se de veritat, si volen, parlem", va afegir. Ara bé, tres dies més tard el mateix Feijóo va manifestar: "Jo no soc Pedro Sánchez, jo no accepto l'amnistia ni l'acceptaré”. I va subratllar: "Jo no accepto els indults ni els acceptaré". La pregunta és: per què el líder del PP va deixar caure primer que el seu partit va estudiar la proposta d'amnistia? Per què va valorar la hipòtesi dels indults? I, finament, què va fer que poc després negués radicalment tot desig de fer experiments polítics en aquesta matèria?
Els que tinguin fe en els vidents, que vagin a consultar-ne un. Possiblement serà el camí més recomanable per interpretar aquests jocs de paraules, en el context d'una campanya electoral que ha obert noves expectatives a Galícia. Els més maquiavèl·lics diuen que Feijóo tenia por que Junts acabés explicant les converses de l'agost passat, els contactes per saber què demanava Puigdemont per acostar-se al PP. Aquesta tesi consisteix en dir que Feijóo va voler punxar qualsevol possible filtració sobre aquelles converses sent el primer a admetre que alguna cosa hi va haver, que les paraules amnistia i indult es van fer servir aquells dies en les maniobres d'aproximació. Però tot això em sembla pura ciència-ficció. Ja va ser prou ingenu pensar que Junts i ERC poguessin decantar-se per Feijóo quan a l'altre costat del riu hi havia un pescador dit Pedro Sánchez disposat a fer de tot i més per obtenir el suport dels partits independentistes i seguir amb la tasca de govern a la Moncloa.
Per al líder popular, el gran drama segueix sent l'existència parlamentària de Vox. Mentre per conduir el seu partit hagi d'estar mirant constantment a la seva dreta, serà difícil que Feijóo la vida –la vida política, esclar– li somrigui. El seu somni deu ser que els de Vox demanin algun dia l'ingrés al PP –per a alguns seria una tornada a casa– o, senzillament, que segueixin el camí de Ciutadans.
Per això Pedro Sánchez es va fer un tip de riure al Congrés quan va sentir que Feijóo deia allò de "Jo no he sigut president perquè no he volgut". Per a algunes coses, el líder del PSOE té en Vox un aliat objectiu. I per a Feijóo l'extrema dreta és com una bola de ferro lligada al turmell, per més que hagin pactat en molts municipis i comunitats autònomes. Vox fa més nosa que servei al PP. I per apropar-se als independentistes era un obstacle insalvable. Només cal veure com va reaccionar el líder de Vox, Santiago Abascal, a les informacions sobre el joc de mans del PP amb les paraules amnistia i indult davant de setze periodistes. Li van retreure el mateix que el PSOE, és a dir, que hagués estat enganyant la gent que convocava per manifestar-se contra els pactes del PSOE amb Junts i ERC, i la seva derivada de les mesures de gràcia i la llei d'amnistia.
Resoldre el problema amb Catalunya
L'altre gran problema paral·lel del líder del PP és que en relació amb Catalunya vol i dol. Des que va arribar a Madrid ha intentat diversos cops començar a tocar aquesta arpa amb el resultat que sempre se li queden els dits perduts entre les cordes. Feijóo, reconeguem-ho, és voluntariós. Ell ja ho va dir molt clar al debat de l'intent frustrat d'obtenir la investidura, on va allargar la mà a una Catalunya que, certament, va existir, però que políticament va canviar de pell ja fa temps. L'esperança del líder popular és que l'independentisme torni a una estratègia de mirada llarga, tan llarga que no es vegi l'horitzó, i que mentrestant, com els que esperen l'adveniment de la revolució, es conformi en seguir estirant la corda de l'estat autonòmic sense trencar-la. Dit d'una altra manera, Feijóo podria segurament asseure's amb Carles Campuzano –en una conversa en la qual apareguessin les paraules amnistia i indult– més fàcilment que amb Jordi Turull.
En tot cas, el més important és que el ministre Félix Bolaños es va reunir amb Turull per a un nou intent de pactar el blindatge de l'amnistia. Segueix sent difícil, però mentre al PP estan dedicats als focs artificials de les versions contradictòries sobre el que es va intentar o no per fer president Feijóo, pot resultar més productiu el que intenten el PSOE i Junts, és a dir, seguir posant fil a l'agulla, a veure si s'aconsegueix recosir la peça i assolir un acord definitiu.
Mentrestant tot el Madrid polític està expectant pel que pugui passar a les eleccions gallegues. Al PP diuen estar tranquils, però pel que se'ls ha sentit en els mítings i les entrevistes, no ho sembla. Al candidat del PSOE, José Ramón Gómez Besteiro, se l'han mirat poc, però a la cap de llista del BNG, Ana Pontón, no li han tret l'ull de sobre. Òbviament Feijóo hi té molt en joc, en aquestes autonòmiques. Va arribar al lideratge del PP com l'apòstol reclamat, com l'aposta definitiva, però no va fer el miracle a les eleccions generals del juliol passat. I a la campanya gallega s'ha embolicat sobre Catalunya. Els socialistes s'ho miren amb ironia, perquè s'hi juguen menys. Per a ells, el repte és fer fora el PP del govern gallec i, de retruc, debilitar Feijóo perquè comencin les especulacions sobre els possibles successors.
