L'estat de dret i la bronca contínua
Cada dia que passa està més clar que la bronca serà cada cop més intensa i definitòria de la vida política aquesta legislatura. Ara bé, amb la conseqüència d'un procés de degradació institucional que costarà molt de revertir. El que és curiós és que hi ha un intercanvi o confusió de papers que fa que la independència judicial, per exemple, diguin defensar-la més precisament els que menys la protegeixen a l'hora de la veritat. Aquests dies tenim exemples clamorosos d'una estratègia d'assetjament que tracta d'utilitzar les decisions de la justícia com un instrument per deteriorar el govern. Això em fa pensar que, vistes les reaccions i les conseqüències que ha produït, segurament va ser un error mencionar el concepte de lawfare –que és això, la judicialització de la política– en els acords entre el PSOE i Junts. S'ha obert un debat en termes més destructius que constructius, i els jutges i les seves associacions s'han sentit qüestionats. Hauria estat més útil parlar d'inseguretat jurídica, concepte que té més tradició entre nosaltres i que s'entén millor per part de moltes persones poc familiaritzades amb termes importats.
D'altra banda, ja hem comprovat que el mateix president del govern, Pedro Sánchez, ha devaluat ràpidament el valor de l'expressió lawfare, al reconduir-la en la seva última entrevista a TVE als casos d'intoxicació judicial amb origen a les actuacions de determinats ex alts càrrecs policials. I sobretot en relació amb les investigacions relatives als sumaris de corrupció que han afectat el PP. Aquest plantejament del govern és un primer símptoma clar que el text dels acords amb Junts i ERC va ser en aquests apartats més voluntarista que efectiu. I ho dic pensant que serà difícil obtenir algun resultat positiu de les comissions d'investigació parlamentària anunciades respecte al cas Pegasus –la intervenció il·legal de les comunicacions de dirigents independentistes i el seu entorn–, l'operació Catalunya, per tractar de desacreditar les mateixes persones, i els atemptats jihadistes de Barcelona i Cambrils l'agost del 2017.
Res relacionat amb aquests compromisos es recollia després a l'exposició de motius de la llei d'amnistia. És cert que no resultava imprescindible i hauria pogut semblar forçat, però la presència d'aquest capítol en els acords tancats –fonamentada en necessitats de relat polític– ha donat lloc a una reacció judicial de la qual, de moment, qui està pagant les conseqüències més evidents és el govern de Pedro Sánchez. La política es nodreix moltes vegades de la prèvia generació de determinats ambients, de la construcció d'episodis de ciència-ficció que tot de cop prenen i s'eleven com flames incontrolables. El risc de l'estat de dret a Espanya, com a suposada novetat provocada pels pactes entre el govern i Puigdemont i Junqueras, podria ser un capítol d'aquest tipus de fenòmens.
La separació de poders no corre més perill del que corria abans que se signessin els pactes entre el PSOE i les forces independentistes. I la llei d'amnistia tampoc és una amenaça per a la tasca judicial. És una decisió política excepcional –amb la qual molta gent discrepa, això és ben cert– però que no altera la “veritat judicial” de les sentències ja dictades. El problema no el tindran ara els jutges ni els fiscals. El tindrà el govern quan per mitjà de l'Advocacia de l'Estat hagi de seguir defensant el que va dir el Suprem en la seva sentència sobre el Procés. La pregunta és com es pot fer compatible la posició contradictòria que van sostenir la Fiscalia, d'una banda, i l'Advocacia de l'Estat, de l'altra, quan la primera va demanar condemnes de 30 anys pel delicte de rebel·lió i la segona de 12 anys per sedició, en els dos casos en concurs amb malversació.
Em pregunto a quina conclusió podrà arribar el Tribunal Europeu de Drets Humans quan hagi de decidir sobre les condemnes dictades tenint en compte aquestes incoherències. ¿I com analitzarà les posteriors resolucions del Constitucional, on figuren vots particulars que consideren desproporcionades les penes imposades? I finalment, ¿com entendrà la compatibilitat entre les greus imputacions de les parts acusadores –que van fer, per exemple, que es rebutgés l'entrega de Puigdemont només per malversació quan ho va proposar la justícia alemanya– i l'opció actual per l'amnistia? Potser el que més convindrà a tothom és que el tribunal d'Estrasburg no hagi de pronunciar-se sobre la causa penal del Procés. Però no en bé dels jutges, que ja van celebrar el judici i van dictar sentència, sinó sobretot en bé de l'Estat, per deslliurar-lo d'explicar la lògica jurídica i política que porta de peticions de 30 anys de presó al perdó absolut de delictes primer definits com a gravíssims.
El 155 segueix a la Constitució
Es podrà dir que la lògica política d'aquesta evolució de la posició estatal és la que es deriva dels set vots que li feien falta a Sánchez per tornar a ser investit president. Molt bé, és així. Però això no permet oblidar la prèvia existència d'un procediment penal en el qual la preocupació principal va ser que els dirigents independentistes quedessin apartats de qualsevol càrrec públic durant anys. Lawfare? No, mai de la vida. Senzillament, utilització dels òrgans de l'aparell estatal per neutralitzar un risc o una amenaça, la d'una independència de Catalunya que la mateixa sentència del Suprem va definir com un somni, és a dir, “una ensoñación”, en l'expressió literal en llengua castellana.
El més probable, si la llei d'amnistia s'aprova i s'aplica després de ser ratificada pel Constitucional, és que el Tribunal Europeu de Drets Humans pugui considerar que el cas ha perdut objecte, o que només entri en qüestions parcials i concretes dels fets. A veure com queda el panorama després d'aplicar-se la llei. Però us voldria tranquil·litzar pel que fa a la pervivència de l'estat de dret. I qui pensi que la desaparició del delicte de sedició va desarmar l'Estat davant de l'independentisme que recordi que segueix vigent l'article 155 de la Constitució, i que si alguna vegada es torna a aplicar podeu estar ben segurs que no serà per dos o tres mesos per permetre la convocatòria de noves eleccions. Serà pitjor.