L'autodestrucció de Podem (i de Ciutadans)
BarcelonaHi va haver un moment que el PSOE semblava tan tocat que les enquestes apuntaven a un possible sorpasso de Podem. Era el 2016 i Pablo Iglesias va basar l’estratègia del seu partit en una relació d’igual a igual amb Pedro Sánchez. El PSOE va salvar els mobles, però la distància entre els dos partits es va reduir a la mínima expressió: només 14 diputats. Iglesias encara es va haver d’esperar tres anys per arribar a la vicepresidència del govern i forçar el primer executiu de coalició de la història d’Espanya amb aquella abraçada amb Sánchez que va ocupar totes les portades. Però en aquell moment ja havia començat l’autodestrucció d’un partit que s’havia marcat l’objectiu “d’assaltar els cels”.
No havia passat ni un any d’aquell intent de sorpasso que el protagonisme absolut d’Iglesias, tan important per a la gènesi del partit, havia començat a qüestionar-se de forma profunda. El seu número 2 va fracassar en l’intent de reconduir la formació cap a postulats més pragmàtics, cap al que sis anys després ha acabat fent Yolanda Díaz per la via dels fets. Iñigo Errejón va ser contundentment derrotat al congrés de Vistalegre II, però avui, des d’una formació que ha fet forat a Madrid i fins ara marginal al Congrés de Diputats, ha tornat per completar el gir que ja aleshores preconitzava.
Les tensions al partit havien començat abans i ja el 2014 el sector anticapitalista s’havia enfrontat a Iglesias. Amb Teresa Rodríguez com a màxim exponent, acabarien abandonant Podem el 2020 després de diversos anys de tensions públiques i privades. I la relació amb els comuns d’Ada Colau mai va ser fluida, malgrat que la força de Podem a Catalunya no ha passat de ser testimonial.
Fa un parell de setmanes i ja en plena guerra oberta entre Podem i Sumar, Colau i Iglesias van airejar públicament les seves diferències amb amenaces creuades. El 23-J es va obrir la veda i, tot i l’acord electoral per no dividir el vot de l’esquerra, ja aleshores havia quedat prou clar que Podem estava destinat o bé a desaparèixer a dins de Sumar o bé a intentar sobreviure en solitari, com aviat es confirmarà quan acabi exclòs del govern i fent vida pròpia al Congrés.
Cada cop més aïllat
El nucli de confiança i els aliats d’Iglesias s’han anat reduint i nombroses fonts consultades per l’ARA expliquen el mateix: ja no hi ha entesa possible. Ell va ser qui va designar a dit Yolanda Díaz com a successora en l’espai polític i també Ione Belarra al partit. Díaz, aliada amb molts dels que Iglesias va anar deixant pel camí, ha fet un últim intent aquesta setmana oferint un ministeri al fins ara número 2 de Belarra, Nacho Álvarez, que ha dinamitat els últims ponts que hi podia haver. O Irene Montero o la guerra ha estat la resposta d'una formació lila que s'ha sentit humiliada i que ja es prepara per plantar cara a les europees de l'any que ve. La mateixa cita, curiosament, que podria ser l’últim clau ardent al qual aferrar-se per a Ciutadans, l’altre partit que parlava de sorpassos i que va acabar autodestruint-se per les decisions del seu líder absolut.
Els detalls
Nit rere nit, a Madrid es manifesten centenars de persones (de vegades milers) i de tant en tant hi va apareixent el líder de Vox, Santiago Abascal, per passar-hi una estona abans d’anar a sopar. S’hi està el temps just que necessita el seu equip per poder gravar unes imatges per distribuir a les xarxes socials. El so de les seves interaccions és, per cert, molt nítid perquè el president de Vox va microfonat.
Les eleccions a Barcelona han canviat la fesomia de l’Ajuntament, on han entrat molts regidors que no hi havien estat abans. A alguns encara se’ls nota que són novells. Aquesta setmana ho ha demostrat una regidora del grup majoritari, que després de sortir de la Sala Lluís Companys, on es reunia una comissió, no sabia com tornar-hi a entrar. Va provar sort amb dues portes errònies abans d’aconseguir-ho.