"L'Athletic Club de Bilbao és un agent de canvi social"

BilbaoRecorrent Euskadi aquests dies només hi havia un indicador fiable per saber si et trobaves a Biscaia, Guipúscoa o Àlaba: les banderes de l'Athletic als balcons. No només Bilbao, tot Biscaia és aquests dies blanc-i-vermell, una explosió d'autoestima d'un equip que feia més de 40 anys que no guanyava una copa i que és la institució esportiva més important del país. Aquests dies també era visible a Guipúscoa l'enveja sana dels seguidors de l'equip rival, la Reial Societat. L'exportera de l'Athletic Club de Bilbao Ainhoa Tirapu (Barañain, 1984) ens rep a la seu del sindicat ELA al centre de la ciutat, on ara treballa, i no pot amagar la seva satisfacció al recordar també els seus inicis. "Quan tenia 20 anys em va cridar l’Athletic, que havia guanyat les últimes tres lligues i jo, que soc de l’Athletic de tota la vida... Imagina't quina il·lusió", comenta somrient.

Ainhoa Tirapu va defensar la porteria de l'Athletic durant gairebé 15 anys i es va convertir en una de les cares visibles de la reivindicació de les jugadores de futbol de Primera Divisió per poder tenir un conveni col·lectiu, una lluita que es va iniciar el 2017 i que va acabar feliçment el 2020 després de la vaga de 2019. "En aquell moment moltes no cobraven o tenien contractes com a empleades del club a temps parcial. Jo a l'Athletic ja tenia un contracte a jornada completa i cobrava per sobre del mínim, però no ho feia per mi, sinó per tota la resta", explica.

Després de deixar el futbol, Tirapu va escriure un llibre per explicar la seva peripècia vital, Bizitza eskukadaka, que es podria traduir com "La vida a manotades" i fa referència a la seva condició de portera. Allà explica com de petita no li agradava jugar de portera però que un dia va salvar l'equip i, tot i haver-se fet sang jugant, es va sentir important. "Jo de petita era una nena molt solitària i el futbol em va ajudar a socialitzar. L'esport col·lectiu crea vincles i trenca l'aïllament", exposa. D'aquí que l'exjugadora defensi aferrissadament el paper que juga el seu exclub en la societat basca: "L’esport és un agent social, i l’Athletic sempre l’he entès així, com un agent de canvi que marca el camí a la societat. Obrir San Mamés per a l’equip femení i omplir-lo va ser un agent de canvi. El rècord d’assistència de 35.000 persones es va trencar el 2019, però l’anterior era de 2003, una època en què no era tan comú. I allò va fer camí per a la igualtat", relata.

Per l'exportera, l'Athletic és "una institució que es modernitza però manté una essència i unes arrels. És una via d’inclusió i una eina de normalització molt potent, perquè és visual. La gent s'hi veu reflectida. Tant pel que fa a la immigració, les dones... I això construeix comunitat i fa que siguis més família", afirma. Tirapu té molt present una conversa que les jugadores van tenir amb Marcelo Bielsa, un dels entrenadors més carismàtics del futbol actual, quan aquest entrenava l'Athletic. "Ens va dir que nosaltres érem unes privilegiades; teníem la capacitat d'emocionar la gent. Nosaltres, com a dones esportistes, sempre hem tingut molt clar que havíem de ser exemple. D’una banda, perquè se’ns exigia i no se’ns perdonaven els errors com als homes i, de l'altra, perquè crèiem que era important deixar el camí una mica més fàcil a les de darrere", explica.

Dins del sindicat ELA, Tirapu es dedica ara a encapçalar lluites de sectors com el de les cures, en què han aconseguit grans victòries. Ara mateix aquesta és la seva prioritat. "Em preocupa el sistema de cures. Cada cop som una societat més envellida i, si no hi ha intervenció pública, només es podran permetre les cures els que tinguin diners", resumeix.