L'artífex del retorn d'Antònia Font i de la fi del delicte d'injúries a la corona belga

BarcelonaLa de Josep Miquel Arenas (Sa Pobla, 1993) és la història d'un jove que tot a la vida ho ha hagut d'afrontar abans d'hora. Amb set anys va veure com es descomponia la seva família i la seva germana li feia de mare, amb 18 anys era arrestat i amb 25 s'exiliava a Bèlgica per les lletres de les seves cançons. La música va ser una sortida a la situació familiar, però també a unes inquietuds que als 16 anys ja cultivava llegint Marx. I les comentava amb els seus amics, molts més grans que ell, a vegades enmig de botellons. Així va néixer Valtònyc, en referència al daltonisme que pateix.

Els seus amics el veuen un "resilient", que, amb tot, ha tirat endavant, en part per l'experiència viscuda de petit. Diuen que porta una "armadura", fins al punt que no deixava entreveure la por a estar tres anys i mig a la presó quan va ser condemnat. Treballava en una fruiteria i estudiava informàtica. La resposta popular va ser massiva, amb el primer retorn d'Antònia Font –a qui no va costar gaire convèncer– en concert. Llavors, Valtònyc ja era Bèlgica, tot i que setmanes enrere ningú sabia on era. Ni la seva nòvia. De fet, encara hi ha detalls que el seu entorn no sap. Abans de marxar, expliquen que hi havia policies que es feien passar per periodistes i que tenien els mòbils punxats.

A Brussel·les es va fer autònom i els exiliats catalans li van donar les primeres feines d'informàtic: les reunions virtuals, els mítings a distància... Encara hi està posat. Els exiliats han sigut com un "pare" per a Arenas, especialment Lluís Puig, amb qui fa cafès i juga a pàdel. Ara viu sol després d'haver compartit pis i té estabilitat. Sobretot, amb la resolució que tomba el delicte d'injúries a la corona belga i amb el no a l'extradició.