L'art de denigrar i el dret a l'habitatge

MadridQuan Thomas de Quincey va escriure De l'assassinat considerat com una de les belles arts, tots vam quedar moralment autoritzats a atribuir qualitats artístiques a qualsevol dels altres delictes del Codi Penal, perquè alguns són molt cruels però difícilment més greus. Us faig aquesta introducció perquè voldria referir-me al costum de denigrar l'adversari com una pràctica que requereix certa habilitat creativa. Per deixar clares les coses de bon principi, m'ajudaré de les definicions oficials. Denigrar és –d'acord amb el Gran diccionari de la llengua catalana– “dir mal d’algú o d’alguna cosa per tal de destruir la bona opinió que altres en tenen, de menysprear-ne la qualitat”.

Establert el punt de partida, voldria referir-me a l'evolució del llenguatge polític a mesura que s'acosten les dates electorals, i especialment als debats d'aquesta setmana al Congrés i al Senat. Tot això, a més, en relació amb una iniciativa legislativa de les que comporten controvèrsia assegurada perquè té a veure amb drets dels ciutadans –encara que no exactament drets fonamentals, d'acord amb la Constitució–, i a més impliquen visions molt diferents segons el pis de l'escala social on cadascú es trobi. Estic parlant, com heu endevinat, del dret a l'habitatge. Aquests dies se n'han dit de tots colors sobre aquest assumpte, en una competència constant per veure qui aconseguia clavar el punyal més a fons a l'adversari sense fer-se mal a si mateix. El debat polític entre el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, en concret, s'ha basat en la desqualificació personal, a ganivetades.

Certament, sobre el dret a l'habitatge hi pot haver, legítimament, posicions irreconciliables entre la dreta i l'esquerra, i fins i tot diferències importants en el si d'aquests dos grans corrents ideològics. El PSOE i Podem ja s'ha vist que tenen tesis diferents sobre totes les matèries delicades, i el mateix passa entre el PP i Vox, amb la característica compartida que a vegades uns i altres forcen les discrepàncies i fan difícils els acords per la necessitat de conservar perfil propi. Aquesta tendència, a més, s'aguditza quan s'acosten les eleccions, i és ben veritat que tothom s'hi juga molt el pròxim 28 de maig, als comicis municipals i autonòmics. Veurem si la llei d'habitatge porta el camí de ser un miratge o aportarà solucions al dèficit d'habitatge social i al mercat del lloguer.

De moment, voldria aturar-me en com estan portant el debat els partits, i com estan simplificant els missatges els seus líders principals. Ara que s'imposen tant els textos breus model tuit, tot tendeix a la simplificació, i a la vegada en termes de menyspreu creuat que no sé si animen gaire els electors. Els líders del PSOE i del PP van dedicar les seves intervencions d'aquesta setmana al Senat a estomacar-se de valent, i van convertir la sessió en un avançament del que podria ser un cara a cara durant la campanya de les pròximes eleccions generals. "Li he de dir que el seu salt a la política nacional ha estat un desengany", va dir Sánchez a Feijóo, com si el que s'estava discutint fos la revàlida del cap de l'oposició. "La reforma més urgent i de més importància a la qual ha de fer front aquest país és derogar el sanchisme", va replicar al seu torn Feijóo, com si el que hi havia sobre la taula fos una moció de censura contra el cap del govern.

Senyors, prou

Si el Defensor del Poble tingués un estatut diferent i una actuació més directament relacionada amb el nom de la institució, hauria pogut llençar un avís des de la tribuna del Senat. Hauria pogut dir, per exemple, “senyors, prou, volen fer el favor de referir-se a la matèria del debat?” I afegir: "Que no són conscients que hi ha milers de persones que el que volen és que els quedi clar en quines condicions podran llogar un pis, com es faran els contractes, què vol dir això de les zones tensionades i qui les definirà, o amb quines limitacions serà possible apujar preus, si són propietaris, per exemple?" Després parlem de l'allunyament dels ciutadans de la política, de les baixes valoracions dels líders, de la manca de confiança en els partits.

Això d'aprofitar el debat sobre la llei d'habitatge com una oportunitat per colpejar el fetge de l'adversari pot servir per consolidar el vot dels convençuts, de la gent que vota sempre el mateix, passi el que passi. Però aquesta no és una tendència en creixement a la societat espanyola. Hi ha molt vot que no és ocult ni indecís, sinó directament incert. Hi ha molta gent que no dubta, sinó que sincerament no sap què votarà. Els experts en enquestes expliquen que hi ha centenars de milers de vots que es decideixen a l'últim moment, es podria dir que a la porta del col·legi electoral.

«'El idealisto'», «Don Piso» i «Pedrovial»

Però els equips de campanya dels partits estan més preocupats, de moment, per cultivar l'art de denigrar. A veure qui és més ocurrent. A Sánchez ja li diuen "el idealisto", "Don Piso" i "Pedrovial", per les seves promeses immobiliàries, en especial d'habitatges socials recorrent a tot, inclosos edificis i terrenys del ministeri de Defensa que ara ha descobert que es podrien dedicar a facilitar l'accés a l'habitatge dels sectors més vulnerables. L'acord sobre la llei d'habitatge era un compromís electoral que s'havia de posar en marxa, però no crec que s'hagi fet de la millor manera. La urgència de cara a les eleccions del 28 de maig és molt evident. I que la presentació inicial anés a càrrec d'ERC i Bildu va ser curiós. Òbviament, tenen dret a fer-ho, però era molt convenient que el govern actués al mateix temps, de manera pedagògica, tractant d'explicar per què està convençut que la regulació dels lloguers no reduirà l'oferta al mercat i no tindrà l'efecte d'apujar els preus, cosa que complicaria el problema de l'habitatge.

A veure com li surt la jugada a Pedro Sánchez. PP i Vox l'esperen amb ganes. Han agafat el problema de l'ocupació d'habitatges com l'aspecte més pervers de la nova llei i han assegurat que a partir d'ara augmentarà i donarà més oportunitats als transgressors del dret a la propietat. En definitiva, és un debat que ha començat fent sentir por a la gent, ja sigui als que tenen casa com als que no en tenen. Aquest no ha sigut, per tant, un bon principi.