Gabriel Rufián: "A l'àrea metropolitana no ens enfrontem a un partit sinó a un règim"

BarcelonaGabriel Rufián (Santa Coloma de Gramenet, 1982) treballava a prop de la nova seu de l'ARA al Raval de Barcelona abans de dedicar-se a la política, i no es pot estar de comentar que veu el barri més degradat ara que abans.

Com ha canviat aquell Gabriel Rufián que va arribar el 2016 al Congrés respecte al d'ara?

— És diferent. Evidentment amb els mateixos valors, però sí que hi ha una evolució personal i política que jo crec que és sana. I alguna vegada he dit que prefereixo tenir males hemeroteques a deixar de ser útil.

El que ha canviat molt és el seu rol. Quan arriba al Congrés és oposició i ara és soci prioritari del govern.

— Bé, estem intentant millorar setmana a setmana l'agenda legislativa del govern, en aquest cas del PSOE i Podem. Hi ha una frase que nosaltres repetim sempre, que és que el PSOE no fa, se l'obliga a fer. Amb totes les contradiccions que això comporta, perquè el més fàcil és treure una impressora...

La impressora la va treure vostè...

— Per això li dic que és més fàcil. La negociació és més difícil, però crec humilment que és el que la gent ens demana.

Què diria vostè a la gent que acusa ERC d'haver aparcat l'objectiu de la independència?

— A aquesta pregunta abans sempre responia el mateix: ves a Lledoners i li dius a l’Oriol Junqueras. Què hagués estat fàcil, però també terriblement irresponsable? Provocar unes noves eleccions o que la dreta guanyés. L’Arnaldo Otegi, que és poc sospitós, fa la següent reflexió: “¿La meva gent estarà millor que amb un govern de Feijóo i Abascal?” Qui digui el contrari és que té un desconeixement brutal.

Joan Tardà em va dir una vegada que ell es penedia d'haver sortit de la tribuna del Congrés i haver dit: “Nosaltres marxem”. I deia que el que hauria d’haver dit és: “Nosaltres anem marxant”. Vostè es penedeix una mica d'haver fet aquells discursos?

— Jo crec que hi ha dues frases que són mentida. La primera és "Voler és poder". No és cert, per raons òbvies. I la segona és "No em penedeixo de res". Jo no he entès mai que algú digui això. Jo em penedeixo cada dia d'alguna cosa. A mi em fa pànic la gent que no dubta. Jo em vaig acomiadar de la meva família i amics en un dinar i els vaig demanar que cuidessin el meu fill, perquè jo no sabia si acabaria a la presó en aquells dies i ho acceptava...

I ara defensa la via de la negociació amb el PSOE.

— Estem en un procés d'aglutinació de força. Perquè, agradi més o menys, hi ha molta gent al nostre país que ni comparteix ni s'emociona amb els mateixos símbols que nosaltres, però que vol millorar aquest país com qualsevol altre. Crec que hem d'intentar parlar d'allò que comparteix la immensa majoria de la gent, que malauradament és la precarietat, l'exclusió social, el feminisme, la lluita pel medi ambient, la seguretat, la neteja... Això no ens fa menys d'esquerres ni menys independentistes.

Fem una mica de balanç d'aquestes negociacions amb el PSOE. La desjudicialització ha avançat però amb limitacions...

— Absolutament. Cal recordar que tenim 13 escons de 350 i al Parlament en tenim 33. És a dir, som els que som. I una cosa: nosaltres no podem canviar el poder judicial espanyol, no tenim la força per canviar el poder judicial espanyol.

Ni vostès, ni el PSOE tampoc.

— Exacte. És que hi ha una part del poder judicial estatal que li ha declarat la guerra també al govern espanyol. Nosaltres li ho podem posar difícil. És l'únic que podem fer.

Aquest divendres, però, han arribat a un acord per desbloquejar la llei d'habitatge. Ha costat molt, no?

— Ha arribat quan ha arribat, i en tot cas més val tard que no mai. De fet, si el TC no s'hi hagués ficat pel mig, a Catalunya ja ho teníem; tant és així que el marc català ha servit d'inspiració per a l'acord definitiu. Pel que fa als objectius considerem que es cobreixen uns mínims acceptables prou ambiciosos tot i que hi ha hagut cessions per totes les parts, com pertoca en una negociació, i, per tant, és molt millor un acord que no un no-acord.

¿Tenen por que hi hagi una retirada massiva de pisos del mercat de lloguer si veuen que serà menys negoci que abans i això acabi empitjorant la situació?

— És l'amenaça habitual sobretot dels fons voltor i de grans tenidors. Però en llocs on s'han aplicat mesures similars les dades no avalen aquesta tesi. Així que estem convençuts que no.

¿No troba a faltar avenços importants en l’autogovern? Alguna transferència?

— Li confesso que seria possible el traspàs de Rodalies. És clar, però si traspassen Rodalies sense els recursos, és una trampa enverinada. Moltes vegades ens trobem absurdament molt sols negociant coses. Jo estic convençut que hi ha molta gent al nostre país a qui no li agrada del tot el que fem, a qui sempre li sembla insuficient, però sempre dic el mateix: “Ostres, si comparteixes algun dels nostres valors, ajuda'ns, perquè si som més, millor”.

Ho diu per Junts?

— Sempre poso el mateix exemple. Junts governa la Diputació de Barcelona amb el PSC. Ja no entro en les contradiccions que això comporta. Imagini's si en alguna negociació clau Junts digués: “Si això no es fa, trenquem a la Diputació de Barcelona”. Què hagués passat? Ho dic perquè és una carta que té un partit independentista. Ens trobem molt sols i soles en negociacions, i si tinguéssim totes les cartes, segurament aconseguiríem més coses.

Segurament això passa perquè Esquerra és qui abandera aquesta estratègia de negociació i qui la capitalitza, d'alguna manera.

— Els resultats electorals són els que són. Nosaltres som el principal grup català al Congrés. I ho assumim sense cap mena de complex. Jo tinc la sensació que hi ha una part de l'independentisme que no és que no estigui d'acord amb el diàleg i la negociació. És que no està d'acord amb el fet que la lideri ERC. I aquí tenim un problema, perquè els números són els que són.

Tota aquesta estratègia de diàleg passa perquè hi hagi un govern d'esquerres a Espanya, no?

— Té raó en el plantejament, i si li digués el contrari seria complicat de defensar. Però crec que és important de cara enfora dir: "Jo, com a demòcrata, he de parlar amb tothom". I la dreta espanyola moltes vegades ha dialogat amb gent amb la qual no volia dialogar, i no cal posar exemples històrics. La clau no és el temps, és la força que tinguem.

¿Vostè creu possible realment que amb aquest PSOE es pugui fer algun dia un referèndum d'autodeterminació?

— Cal recordar que l'últim punt de l’acord sobre la taula de diàleg és que surti el que surti s'ha de votar. I el PSOE ha d'aprendre les lliçons d'un tal José Luis Rodríguez Zapatero amb l'Estatut. El PSOE no pot governar Espanya sense Catalunya i sense Euskadi.

Però vostè quan la visualitza aquesta votació? La pròxima legislatura?

— Jo ho vaig aprendre fa molt de temps que en política, els terminis, les dates, les carrega el diable. El que li puc dir és que si fos per nosaltres, seria demà.

Però si Pedro Sánchez revalida el govern a les pròximes eleccions, serà perquè la població espanyola ha donat el seu aval a aquesta política de diàleg perquè en campanya va prometre el contrari...

— Vostè està donant una clau molt interessant. Res del que està passant és el pla A de Sánchez. Res. Ara Sánchez es passeja pels llocs com el gran líder de la socialdemocràcia europea. Però si fos per ell, el seu vicepresident seria un tal Albert Rivera i hagués anat amb els GEO a buscar no sé qui a no sé on… i per què no ha passat? Perquè hi ha hagut una sèrie de forces polítiques que s'han involucrat en l'agenda legislativa i han obligat Sánchez i el PSOE que passin coses que semblaven impossibles.

Deixi'm preguntar-li sobre aquest conflicte que hi ha a l'esquerra del PSOE ara mateix entre Yolanda Díaz i Pablo Iglesias. A vostè li preocupa aquest divorci?

— Sí, sí, sí. Com a demòcrata i com a progressista i com a antifeixista. Sí, a mi em preocupa perquè si volem repetir l'actual aritmètica parlamentària o governamental, a aquestes forces polítiques els ha d'anar relativament bé. Jo l'únic que li demano a Yolanda Díaz és que no negociï les llistes com va negociar la reforma laboral. I al final la pregunta és: què volem tenir a l'esquerra del PSOE? ¿Una esquerra diguem-ne reivindicativa, rupturista o una esquerra d'aplaudiment?

Què prefereix vostè? Intueixo que la primera opció.

— Jo soc d'Esquerra Republicana, però crec que és un debat interessant. Donaria per a una altra entrevista.

Deixi'm preguntar-li ara sobre la posició d'Esquerra sobre Ucraïna. Enviar armes sí o no?

— Som un partit antimilitarista, que no combrega amb el discurs acrític atlantista, però també som un partit de govern. Som un partit d'ordre. Republicà però d'ordre. La meva aposta i la del meu partit és per la diplomàcia.

Vostè comentava abans que a vegades a Esquerra se senten sols. Amb qui li agradaria arribar a pactes al Parlament?

— Jo, com a persona d'esquerres, independentista i antifeixista, estic molt més proper als comuns i a la CUP. Però també em sento molt orgullós que a Catalunya tinguem un centredreta liberal independentista i republicà, com és Junts. És un motiu d'orgull per al nostre país.

El seu rival a batre a l'àrea metropolitana és el PSC. Com el veu?

— És una dreta light com la que representa Lambán, Fernández Vara, García-Page i, en el seu moment, Susana Díaz. Però moltes vegades el PSC està encara més a la dreta que el grup parlamentari del PSOE al Congrés.

I vostè es presenta a Santa Coloma de Gramenet, contra Núria Parlon.

— Jo poso cara a tot un front que va més enllà de Santa Coloma i abraça tota l’àrea metropolitana per poder competir de tu a tu amb un partit, el PSOE, que governa fa 20, 30, 40 anys. A Santa Coloma el PSOE governa fa 32 anys i Parlon des d'en fa 14. Crec que és insà. I la idea és que no hi hagi cortijos al nostre país. No ens enfrontem a un partit, un govern o una alcaldessa. Ens enfrontem a un règim que compra voluntats, a tots els nivells.