L’aposta exterior de Sánchez li obre un front intern a Madrid

BarcelonaQuan la pols del Sàhara arriba a la península Ibèrica -aquesta última setmana n’hem tingut un exemple- el cel es torna apocalíptic durant una estona amb una paleta de tons que van del groc al vermellós. Un espectacle visual que, tanmateix, acostuma a acabar en un altre fenomen menys vistós: la pluja de fang. La metàfora, ho podeu veure, es fa sola. El president espanyol, Pedro Sánchez, va aixecar polseguera al nord de l’Àfrica divendres a la tarda quan, per sorpresa, es va fer públic un acord històric entre Espanya i el Marroc pel qual l’Estat trencava la seva neutralitat i s’alineava amb la proposta marroquina d’autonomia per al Sàhara Occidental, però la pols del desert nord-africà pot acabar convertint també per a Sánchez el Congrés en un fangar.

Perquè l’arriscat moviment geopolític al Marroc ha deixat, per ara, sol el president espanyol. En les últimes 48 hores no hi ha hagut cap racó de l’hemicicle que s’hagi posicionat al costat de Sánchez, que, en canvi, sí que ha rebut crítiques de totes bandes: des de les dels seus socis de coalició d’Unides Podem -que es van desmarcar des del minut u de l’acord amb el Marroc- fins a les dels partits de l’oposició, que han trobat un ventall prou ampli de motius per criticar Sánchez per mostrar una unanimitat inusual que va del PP a la CUP passant per Esquerra -que ahir titllava “d’equivocació garrafal” el moviment de Sánchez-, Junts per Catalunya i Ciutadans.

Discussió interna

De fet, fins i tot dins del PSOE han sorgit veus que qüestionen -lleument, això sí- el moviment de Sánchez. És el cas de la presidenta balear, Francina Armengol, que dissabte a la nit marcava distàncies amb el govern espanyol i a través de les seves xarxes socials subratllava que, tot i els “moments complicats”, cal “més que mai respectar i defensar” els drets humans i defensava que el poble saharaui “mereix viure en pau i llibertat”. Cal tenir en compte que el programa electoral del PSOE el 2019 -en el de les eleccions de l’abril- defensava una solució del conflicte que fos “respectuosa amb el principi d’autodeterminació del poble saharaui”, si bé ja rebaixava la promesa del programa electoral del 2016 i no parlava ja explícitament de complir amb les resolucions de l’ONU sobre el Sàhara Occidental.

Ara bé, l’àmplia gamma de crítiques té matisos que van des del contingut de l’acord amb el Marroc -i el fet que es renunciï al referèndum d’autodeterminació desoint les resolucions de l’ONU- fins a les formes com s’ha anunciat. Aquest últim és el cas del PP, que encara no ha entrat a valorar el fons del pacte amb el Marroc i ha centrat les seves crítiques en el fet que Sánchez hagi fet aquest pas sense compartir-lo abans amb el principal partit de l’oposició. Dissabte el líderin pectore dels populars, Alberto Núñez Feijóo, va censurar que el govern espanyol hagi “trencat el consens de 50 anys” en matèria de política exterior i va alertar dels riscos que pot tenir l’operació.

És aquí, en les conseqüències del moviment al Marroc, on Sánchez es juga el seu crèdit. Si l’operació surt bé per al govern espanyol -s’acaba el conflicte pesquer amb el Marroc, és rebaixa la pressió a la frontera de Ceuta i Melilla i es manté el gas algerià-, el president espanyol en sortirà reforçat, però si alguna d’aquestes potes trontolla, Sánchez pot quedar molt tocat. D’aquí que al ministeri d’Exteriors s’estigui pendent especialment dels moviments d’Algèria -ahir la portaveu, Isabel Rodríguez, reivindicava la relació “sòlida” amb el país nord-africà-, que fins ara s’ha mostrat crítica amb el govern espanyol i ha cridat a consultes el seu ambaixador a Madrid.

Una topada amb Algèria que afectés el subministrament de gas -el país nord-africà és el principal subministrador de gas de l’Estat- podria ser fatal per a Sánchez, que en les últimes setmanes ha iniciat una gira internacional per reforçar el paper d’Espanya en el canvi de model energètic d’una Unió Europea que busca reduir la seva dependència del gas rus i que veu en els gasoductes algerians una oportunitat de fer-ho. Una gira que continuarà avui amb dues visites de pes: Sánchez es reunirà primer a París amb el president francès, Emmanuel Macron, i a Brussel·les amb el primer ministre Belga, Alexander De Croo.

Serà en la trobada amb Macron quan Sánchez haurà de parlar per primera vegada de l’acord amb el Marroc -ha guardat silenci tot el cap de setmana- i donar explicacions sobre per què després de més de 45 anys Espanya ha trencat la neutralitat i s’ha desmarcat de les resolucions de l’ONU sobre l’autodeterminació del Sàhara Occidental. Ho farà, això sí, des de França, un dels països que, com Alemanya, ja havia virat i havia defensat el pla del Marroc per al Sàhara després que els Estats Units reconegués la sobirania dels marroquins sobre el poble saharaui. Un paraigua internacional sense el qual Sánchez no hauria fet el pas al Marroc, i que ara el pot ajudar a sufocar el front intern.