Quan l'Alguer va impedir que Joan Carles I fos condecorat

AlguerMolt abans que es veiés esquitxat per diferents casos de corrupció o per les seves polèmiques caceres a l'Àfrica, Joan Carles I gaudia d'una gran popularitat, fins i tot a Catalunya, on diversos ajuntaments li van concedir la medalla d'or de la ciutat, que li acabarien retirant després de la seva fugida a Abu Dhabi ara fa tres anys. Era la dècada dels noranta. Hi va haver un consistori, però, que s'hi va negar justament fa trenta anys. I no era del Principat. El municipi que va donar carabasses a l'aleshores rei d'Espanya va ser l'Alguer. El 1993 feia només un any que Barcelona li havia atorgat la màxima distinció per ajudar a portar els Jocs Olímpics a la capital catalana. La proposta no reeixida de concedir la ciutadania honorària a Joan Carles I va sorgir del llavors president d'Itàlia, Francesco Cossiga, que era molt amic del monarca.

La idea es comença a gestar el 1990, quan l'Alguer va acollir el XIV Congrés de la Corona d'Aragó. Cossiga, el segon president d'Itàlia de procedència sarda, volia convidar el rei espanyol a l'acte de cloenda, per donar projecció a la "Barceloneta de Sardenya" i sobretot al seu síndic, Giuseppe Gorico, que també era de Democràcia Cristiana, el partit que va governar durant bona part de la segona meitat del segle XX. La conflictivitat laboral que es vivia a Sardenya pel tancament de l'empresa público-privada Enimont va fer que Cossiga cancel·lés la visita per evitar manifestacions i instés Joan Carles I i Sofia a no assistir-hi. Decebut, el president italià recuperaria la idea a finals del 1992 i per justificar el desembarcament del monarca espanyol va proposar concedir-li la ciutadania honorària de l'Alguer, que un cop va definir com la "ciutat més hispànica d'Itàlia", tot i que va ser repoblada íntegrament per catalans el 1354.

La iniciativa de Cossiga va obrir un gran debat. "La majoria de la gent i de partits hi estava a favor perquè consideraven que el rei havia facilitat l'autogovern i el reconeixement de la llengua i la cultura catalanes i s'havia oposat al cop d'estat [del 23-F]", explica Carlo Sechi, representant del partit nacionalista i d'esquerres Sardenya i Llibertat i que del 1994 al 1998 acabaria sent el síndic de l'Alguer. Ell va ser un dels tres regidors que es van oposar a condecorar el monarca juntament amb el representant de l'MSI, Alberto Carboni, i un dels set regidors del PDS, l'exalcalde socialista Alfonsino Ibba.

Tot i que els altres 37 edils es decantaven per secundar la proposta, no es podia donar la ciutadania honorària a un cap d'estat sense unanimitat per qüestions de protocol. "Les forces catalanistes i d'esquerres, tot i ser minoritàries, consideraven que no era coherent amb la defensa de les arrels catalanes de la ciutat i que no es podia homenatjar un rei entronitzat per un dictador", explica l'historiador alguerès resident a Barcelona Marcel Farinelli, que recorda que l'Alguer ja va organitzar actes contra les últimes penes de mort del règim franquista. "Cossiga, com gairebé tots els sasseresos, no comprèn la catalanitat de l'Alguer", afegeix l'escriptor i activista per la llengua Gavino Balata, que denuncia que també es va veure com "una imposició als democristians locals".

Joc d'equilibris de la Generalitat

Davant dels recels, Cossiga convoca una reunió d'urgència amb els portaveus municipals –una trobada en què no participen els regidors díscols– en què defensa els avantatges de concedir la ciutadania a Joan Carles i assegura que hi assistiran el president de la República, Oscar Luigi Scalfaro, i el de la Generalitat, Jordi Pujol. A la trobada també hi assisteix el comissionat per a Actuacions Exteriors de la Generalitat, Joan Maria Vallvé.  "La Generalitat no mostra entusiasme, fa un joc d'equilibris, però entén el nostre rebuig", afirma Sechi. La situació no s'encarrila i al ple del 27 d'abril s'hi arriba amb l'oposició dels tres regidors, que es neguen a no assistir al ple com se'ls suggereix, i amb una protesta al carrer. Militants de Sardenya i Llibertat distribueixen entre els regidors i el públic una postal adreçada al síndic que diu: "No a la ciutadania honorària al rei. Sí a la solució de tants problemes de l'Alguer".

El nou síndic, Franco Serio, que va substituir Giorico (involucrat en la xarxa de corrupció que va derivar en l'operació Mans Netes), va retirar la proposta de l'ordre del dia veient que era impossible arribar a un consens. Ja no es tornaria a debatre mai més. Dos mesos més tard, l’ambaixada d’Espanya a Roma comunica la renúncia de Joan Carles I a la ciutadania honorària de l'Alguer per minimitzar la polèmica i evitar un incident diplomàtic. Que la concessió es donava per feta ho demostra que els infants de les escoles properes havien assajat la salutació que farien al monarca. Per la posteritat quedarien la carretera asfaltada entre l'aeroport de Fertília i l'Alguer (que no s'ha tornat a arreglar) i un centenar de palmeres per on havia de passar la processó reial. Els lavabos públics que es van instal·lar en tot el recorregut van tenir una vida més curta. A finals de l'estiu d'aquell 1993 la falta de manutenció i el vandalisme els van convertir en ruïnes. "Al meu barri, el de Maria Pia, el record de la frustrada visita reial està associat a la imatge d'aquells lavabos que de mica en mica anaven caient a trossos", diu Farinelli.